hay gente que resucita a otras, igual quien hay que va matando. Pero si esto fuera un juego de piedra papel y tijera, los primeros, los resucitadores siempre matarían a los segundos.
la cabeza hace tantos viajes al día que cada un@ de nosotr@s sería capaz de dejar en pañales a la más prolífica de las agencias. Viajes cautivadores, pequeños, largos, enriquecedores, tenebrosos, oscuros, irrisorios, fecundos, húmedos, evocadores, tristes, tranquilizadores, etc....
algún día llegarán mis imágenes, como llegará mi sonrisa, mi paz, mi bienestar. Todo esto es tránsito y no quiero saber nada de manrique. Este río es el suyo, pero este río es diferente.
amén
Hay pasos, hay luces, hay momentos, hay magia. Hay tardes que dejan sabor. Había miradas, había sueños y había promesas que no se iban a cumplir. Había duendes en todas las esquinas, había estrellas, luna y sol.
Y yo esperaba que las nubes me dieran un guión con lo que quería decir, que hubiera un momento sin coches, sin ruidos, sin luces y sin palabras.
Te quería regalar una ciudad, con corazón, con alma, una ciudad viva, una ciudad tuya
Allò cert és que estic suspés, miop, perdut, tocat, gras, avorrit, calb, tacat, cansat, expectant, dormit, espés, congelat.
Necessite alguna mena de canvi que en faça reviure, una finestra, una porta. Sensació de fàstic a la boca, com tindre pedres a les sabates. Poesia, poesia, visual, física, sexual, bevible, respirable, quotidiana, amable, repugnant, que em pegue una patada a la boca i sols puga dir hola, hola a tot.
Allò cert és que no em trobe, que he de formatejar el disc dur, he de planificar, classificar, com mai he pogut fer, com mai he sabut fer. Si ordenar l’habitació em costa més d’una setmana, que em costarà fer-ho amb la meua vida?.
Abisme abisme abisme abisme. Sols vull un lloc, un espai
coses meues
amb la força del vent, per dalt de montanyes de merda i mentides. Amb la força que dóna saber que hi ha cels que sols són nostres, que són lluites que la resta ni tan sols sap ni veu i que són el nostre dia.
Pot ser prop, pot ser lluny, però estem camí de la utopia i nosaltres som part d’ella
Deunido quina setmana (en valencià seria mecaguenlostiaputa quina setmana)
Doncs això, que setmana d’oposicions a Tarragona i a València i des del dissabte he tingut exàmens o lectures o defensa de programació. Estic content, però ja veurem els resultats, que ja estic un poc fart d’estar content tots els anys. Escriure he escrit, malament del tot no i sobre tot no he dit cap animalada, així que a partir d’ací són altres factors els que juguen.
Hui m’he estrenat amb la tancada i jo crec que he estat bé. És com vendre enciclopèdies a domicili i t’has de creure que ets el millor i treballes com ningú, més o menys has de fer com aquestes mares que parlen del fill com si fóra perfecte, quan tots sabem que l’única mare que té un fill perfecte és la meua. I sóc jo, no els meus germans.
Ací teniu la foto de la sortida de l’institut després de fer aquesta venda de mi mateix i que és la meua imatge de llibertat avui. L’altra imatge és allò que he vist més vegades aquests dies, la carretera i particularment la que uneix Tarragona amb València, però també ha tingut tocs de Barcelona – Tarragona per tots els camins possibles o Tavernes Blanques – Algemesí. Que el cotxe i jo tenim una bona relació i vull dir que és un cel, m’aguanta els meus crits i els meus discursos preparatoris, és més, es sap la meua programació millor que jo. El que dic, un cel
i el meu cotxe i jo em fet les mítiques corbes del garraf, pensant que era l’únic romàntic que feia els camins llargs sense dos carrils per sentit i totes aquestes coses. Però no, allò que estava fent és eixa cosa tan catalana de conduir on siga menys a la teua casa els caps de setmana i més si és Sant Joan que per aquestes terres és una cosa important. Jo que estava content de deixar la cua dels túnels m’he menjat la cua a les corbes. I estic content. Les vistes paguen la pena i conduir vora mar és tot un plaer. Sols per la imatge de la costa de Castelldefels és aconsellable no pagar els peatges i la veritat m’esperava una cosa més dolenta i difícil, que tota la vida sentint parlar d’aquesta carretera i tampoc era tanta cosa.
I m’ha donat per filosofar i fer metàfores de saldo, que si a la vida has d’elegir entre autopista i carretera, que si és millor córrer i arribar prompte que gaudir del viatge, que si l’amistat, el mar, els núvols, la música, el temps, el treball, el país i aquestes coses que fa el cervell quan està avorrit i és pensa que és d’una persona profunda i sàvia. Conclusió, que les rosquilletes valencianes estan molt bones, que els catalans sempre fan cua amb el cotxe i que quina tranquil·litat anar a unes oposicions i no tenir pressió per fer el gos. Pep Grill tenia raó, sóc un gos, però no sé com, jo no tenia ganes de ser un gos i jure que no he parat, o això pense jo
Ja m’he batejat amb les colònies, eixa cosa tan catalana que no sabia que existia i que fan totes les xiquetes i tots els xiquets d’ací. M’ha tocat passar dos nits amb les meues primeres classes i així m’estreno de tot el mateix any. La cosa no ha estat malament, s’han portat com nens i nenes de 16 anys, que és allò que són, ens han deixat dormir poc però la resta ha sigut un plaer. He conegut dos profes molt simpàtics amb els que he rigut molt, he pres el sol mentre estudiàvem i he tingut converses molt interessants. La veritat és em sap greu acabar de treballar on estic ja que he tingut continuïtat, estabilitat i bona comunicació, però açò és la vida dels interins i no em puc queixar dels meus primers mesos.
Allò que em fa un poc d’angoixa és tenir ara les oposicions i més encara fer-ho a les dues vores de l’Ebre. Ja veurem com surt tot i com acabe i com està el panorama l’any que ve i si hi ha tantes oportunitats com aquest any, ja que no crec que aprove.
Tot vindrà i a tot haurem de fer front i ara sols queda esperar i gaudir dels últims dies que em quedem de curs i d’estar a Barcelona, ciutat que he visitat poc però que m’ha seduït. També de gaudir del Baix Llobregat i de Viladecans amb el seu ajuntament estrany que sembla tret del centre d’Europa.
No sé com explicar-ho però estic rar.
Una democràcia destrossa un país. Això sí, una democràcia parcial, d’una llibertat estranya, que produeix consumidors i no ciutadans. Un mateix poble que decideix que aquells que han de governar són els que menys convé, que han desenvolupat per tot arreu una falsa creença de prosperitat.
Aquells amics i aquelles amigues que em rodegen tenen aquests dies cara de por, de perplexitat, alguns sense dormir. Des del dilluns sols tenim al cap el desastre electoral del nostre voltant. Quan pensàvem que allò que va passar fa quatre no podia arribar a més hem vist que tot es podia agreujar encara més. Tantes coses s’han fet malament? Ens mereixem tot allò que ens passa? Pensem massa? La realitat no és allò que tenim al davant? Tan equivocats estem? Què passa al País Valencià?
La tornada del dilluns a Catalunya va ser trista. Abandonaven València dolguts de tot el que havia passat el dia anterior. Les dades electorals ens havien picat la consciència, les nostres idees. Ens penedíem d’estar envoltats de tanta ignorància i no es podia fer res. Quan més enganyava el poder del Partit Popular, quan pitjor feien les coses, més vots treien. Coses roïns com furtar, destrossar, dir mentides, manipular o malbaratar són admeses pels votants valencians i a més premiades. Volíem plorar
Com funciona una societat que vota allò que no li convé? Com fer per canviar tot açò? Si criticant, si dient la veritat, si lluitant per les coses pròpies no es soluciona res, què cal fer? Dir-les més grosses que ells? Jugar al mateix joc?
Caminem per un desert silenciós, tot net i brut, per una democràcia que en ha llevat la força, ens ha furtat els símbols, la consciència de poble o la consciència de classe. Tot mitjançant una llibertat adulterada i edulcorada, d’una dictadura democràtica o d’una democràcia dictatorial. La despersonalització d’un poble, d’una gent que es tira pedres al seu mateix sostre.
les gavines poden menjar tranquil·lament
“romper un silencio así no tiene perdón”
No sabia com tornar a escriure. Per on comence? Ara què conte?
¿Els tres dies a Tarragona veient bona arquitectura, gaudint de la platja i d’una ciutat còmoda i preciosa?
Els embussos de Barcelona?
El meu desig d’empadronar-me a Gràcia després de perdrem pels seus carrers?
El plaer de conduir de nit per Barcelona o de sopar amb els d’Algemesí?
¿El gust de veure a Miquel Gil amb una orquestra marroquina obrint la finestra a la mediterrània al poble?
La trobada de muixerangues o castellers?
La meua trobada amb els amics?
El retrobament amb la marjal humida?
Tot açò de l’escriptura és una cosa que crec que no faig molt bé. Sé com m’agradaria escriure però no m’ix tal i com jo pense. Em passa molt que lluny del paper o lluny de l’ordinador tinc molt clar allò que vull contar i sobre tot com ho vull contar. Però després arriba l’hora de posar-me de veritat a redactar i no hi ha manera d’acabar content del tot. Molt poques vegades he acabat un text i he estat satisfet de la meua feina.
El que jo voldria és tenir un personatge literari dintre de mi. La meva escriptura vull que siga un vaixell que després d’eixir del meu port tallés qualsevol corda que el nugués a la meua realitat. Ésser lliure de la materialitat de les coses. Un vaixell que anés per tots els mars que pogués, entrant i eixint de totes les finestres del món. Un vaixell que treballés arreplegant les collites més boniques del món, que parlés fort i clar i tingués la bandera de la poesia dalt del pal, que donés cops de puny a totes les taules on fa falta.
Voldria escriure texts que no foren com aquest.
Ja va eixir un dia radiant i bonic, millor dit, maco i bufó, com diuen per aquestes terres. Flors a tot arreu, roses a la porta de casa, a la parada del bus, a les carreteres. Normalment roges, es a dir, vermelles, i amb una senyera al plàstic, sense el blau, com és preceptiu aquí. Pel matí institut, que tocava treballar un poc i dur als alumnes al seu recital de poesia. No vaig poder anar a Barcelona a veure a la Teresa de la Vega i això si que em va fotre, però bé, la meva representant de parella va anar per mi i va gaudir, a més, d’un matí de passejada per la Barcelona màgica.El recital molt bonic, amb una selecció de poemes que em va agradar molt, oportuns i multicultural, en total unes 12 llengües diferents, i alguns tan meravellosos con l’Aiguamarina de Josep Maria de Segarra. Corrent a la ciutat, passeig pels carrerons del Born i dinarot dins d’un petit bar.
I el plat fort per mi. Un món de gent i de flors. Podria dir llibres, però els llibres més s’endevinen que es veien. Per a un valencià seria com passejar per les falles però sense veure ninots. Bé, l’ambient és diferent, més assossegat, més literari, més tranquil, però t’arriba. Et sents partícip d’una cosa amb arrels, fàcil però fonda. Els pitjors parats els escriptors que semblen més animals de zoo esperant que els donen cacauets. Em va agradar molt, i el meu llibre també m’està agradant molt, Seda, de Baricco, que poc a poc es convertirà en un dels meus escriptors de capçalera.
Repetiré, segur, la festa del llibre i la rosa, la diada de Sant Jordi, em tornarà a veure per aquest país.
avui, anava dins de l'autobús i al mp3 ha sonat la meravellosa banda sonora d'una de les meues pel·lícules preferides i he recordat el moment del film en què Nanni anava a veure com ballaven en una plaça de Roma. Com sempre un somriure 
He pasado por Torreblanca y echaba de menos el verano, mi playa, a los míos, ser yo. Y me he acordado de mi abuelo, que este agosto no estará sentado en la puerta mirando quien entra y quien sale y preguntando que hacemos. Y las lágrimas me llenaban los ojos y no encontraba consuelo y me he tenido que refugiar en la separación de vagones para no dar la nota. Llorar en el tren, como tantas otras veces en mi vida.
Pero poco a poco he tenido que ir alegrando la cosa para poder llegar a casa y al instituto, y he pensado en todos esos proyectos dejados de lado que tengo en la cabeza y que nunca hago y me he acordado de lo loco que soy. Debo preocuparme de vivir, no de morir y ser más valiente. Y he vuelto a tener miedo. Pero no os preocupéis, sonreiré, como sea, sonreiré
Y hoy pensaba en una ciudad en blanco y negro, musicalmente ruidosa, de gente con corbata y trabajo en la oficina, de copas de martini y luces de neones al anochecer, de coches con formas puras y faros exteriores. Pensaba en una ciudad de gabardinas y sombreros, de cafés y máquinas de afeitar, de periódicos en las máquinas y con una banda sonora de jazz. Para muchos seria, para mi cabeza era elegante, sumamente elegante, una ciudad de cómic, de historias escondidas, blancas y negras.
Y he cruzado la calle y de frente un hombre sin una pierna, que andaba con muletas, con la cara pintada de payaso y una camisa que tenía multitud de c
olores. Y ha pasado un coche con música caribeña y cerca chillaban unos niños en el patio de un colegio y en la misma acera la casa de los caramelos y el viento que agitaba las banderas y tiraba las flores de los árboles. Y el ruido imprevisto y nada previsible y no había manera de esconder los colores y menos en abril, que no hay manera de quitarle el vestido a mi ciudad
Açò d’escriure un blog és una tasca molt curiosa i especial. Has d’obrir-te a la resta de gent sense saber mai si hi ha algú a l’altra part i si el teu missatge agrada o no a la resta. Tot podria passar i jo m’animo a mi mateixa pensant que si puc treure el que pense em sentiré millor i a més també vull sentir el que sent Miranda passejant per les llunes amb les seves sabates de ballar.
Tota aquesta entrada ve per un pensament que tinc de vegades quan camine i passejo pel món amb els meus ulls ben oberts per poder captar alguna cosa que contar. I moltes vegades pense en
I clar, vaig dir amb l’última sacsejada del vent, és que si jo vegera aquestes coses tan boniques i les pensara com
Tancaré més sovint els ulls i engegaré el meu pijama màgic. Ho jure
Estic bé, no puc dir una altra cosa. La feina cada vegada m’agrada més i a Barcelona, la veritat, és que estic molt cuidat. Però la roba en fa olor a enyor, enyor de tot allò que deixo quan torno al nord i que no trobo per aquestes terres. Aquesta setmana passada va ser la primavera valenciana que explotà als nostres ulls plena d’olors, de colors, de llum i de sabor, el flaire que deixa la flor del taronger quan desborda els camps de tarongers. Tenir el camp prop, passejar per ell, sentir el silenci i la tranquil·litat a la vora de casa és un luxe que ens podem permetre al poble. Així que quan baixo els caps de setmana plene els meus pulmons de tota l’energia que em dóna sentir per un moment que estic apartat de tot, feliç, ben acompanyat, lluny, prop.
I estic esperançat, a veure si aquesta primavera ens regala el final d’un cicle polític exhaurit i podem celebrar una nova il·lusió. És primavera i hem de creure en la vida
MIQUEL GIL
Serà el vent que fa olor a porrat
o el primer foc, que avisa de festa.
o potser siga el cor que et reventa
o l'estora de verds, que ja aplega.
I la gent al carrer:
"Que ve la primavera"
Esclat al seu pas:
Que la vida accelera.
Rotllo i canya
olora l'azahar,
pòlvora al trabuc
"Que ve la primavera"
Disc:
Orgànic (Sonifolk, 2001)
una de les coses que més m’agrada de viatjar tant a València és veure el mar des del tren quan passem la província de Tarragona. Veure el mar lliure d’edificacions és un plaer impagable després de resistir les ganes de plorar vegent la costa de Castelló i pensant que la meua estimada Torrenostra pot quedar com Orpesa del mar d’ací a uns anys.
quan el tren comença a apropar-se a la costa després de travessar l'Ebre ja em prepare per a veure les primeres platges de
i el millor està per arribar una vegada deixem darrere la ciutat de Tarragona i ens endinsem per el nord del Tarragonès, la costa del Baix Penedès i sobretot el Garraf. Des de Vilanova fins a Sitges hi ha moments del viatge que tanque els ulls i m'imagine que paren el tren i em convidem a baixar a una de les petites cales que hi ha, em donen el millor llibre de la meva vida i em deixen allà tot sol gaudint del paisatge. Els penya-segats, la mar blava, la quietud, els discrets pins, la solitud amb el benestar d’estar tranquil.
crec que alguna de les petites platges que veig des del tren té el meu nom i es per a mi, i que arribarà el dia que passaré hores i hores amb els ulls oberts per poder atrapar qualsevol detall de la meva platja respirant els aires de la mediterrània. Per la nit, quan abandone la meva platja ploraré dolgut de deixar un bressol fet per a mi. És la sensació de que trobaré el meu lloc a qualsevol d’aquests indrets on ja estaran les meues petjades i m’espera el descans junt a ella.
comence a fer vida a barcelona. Les classes van millor i pot ser siga més fàcil tot, encara que al meu tercer dia també he hagut d'expulsar un alumne. Ja estic més clavat a la vida del institut i vaig coneguent a les meves companyes i als meus companys. He dinat amb Marta al seu pis i després he fet una d'aquestes passejades que mai oblides per Barcelona. M'ha encantat la ciutat, però una cosa, el mercat central li pega mil patades a la boqueria amb la fama que té. Crec que tindrem una bona relació aquesta ciutat i jo. A poc a poc, a poc a poc. Tinc ganes de veure el mar, tinc ganes de silenci
