ara mateix plou a la ribera del Xúquer. És possible que també ho faça a València. El cel s'ha ennegrit a migdia però aquest matí el cel era blau i el sol radiant, encara que els carrers estaven banyats. Pareixia un matí de despedida de la meua ciutat. He de tornar abans de marxar cap a Barcelona però hui, passejant pels carrers, tot tenia un caire més sentimental. Els canvis s'aproximen però vindre molt sovint a València i és més un adeu al meu tipus de vida actual, sense res definitiu, sense sou, sense feina clara. Ja podré dir, si tot ix bé, que sóc mestre.
dintre de la meua ciutat no volia anar-me'n sense comentar una cosa curiosa que he vist sempre i vaig acabar de constatar fa poc. Hi ha dos carrers curiosos a la nostra ciutat, el carrer Llibertat i el carrer Concòrdia, els dos molt propers un de l'altre i que comparteixen la mateixa característica. Són carrers estrets, lletjos, descuidats, amagats i molt, però molt curts. Per a mi sempre ha sigut una metàfora d'allò que fem i som i com cuiden certes coses que deurien de ser claus. Menys mal que el carrer de la Pau és bonic, ample i gran, però ja sabem que la Pau és una paraula de tots i la Concòrdia i la Llibertat tenen un altre sabor, no ho sé, coses meues
