Estic bé, no puc dir una altra cosa. La feina cada vegada m’agrada més i a Barcelona, la veritat, és que estic molt cuidat. Però la roba en fa olor a enyor, enyor de tot allò que deixo quan torno al nord i que no trobo per aquestes terres. Aquesta setmana passada va ser la primavera valenciana que explotà als nostres ulls plena d’olors, de colors, de llum i de sabor, el flaire que deixa la flor del taronger quan desborda els camps de tarongers. Tenir el camp prop, passejar per ell, sentir el silenci i la tranquil·litat a la vora de casa és un luxe que ens podem permetre al poble. Així que quan baixo els caps de setmana plene els meus pulmons de tota l’energia que em dóna sentir per un moment que estic apartat de tot, feliç, ben acompanyat, lluny, prop.

I estic esperançat, a veure si aquesta primavera ens regala el final d’un cicle polític exhaurit i podem celebrar una nova il·lusió. És primavera i hem de creure en la vida