Qui em sabria contestar com és un dia just apunt d'acabar.

I un àngel desplega ses ales i deixa el cel ple de claror,

i un pern de satèl.lit travessa paisatges

i capses de retoladors.

Ses flors se despinten des arbres i es ules les perden del tot,

ses albes vesteixen sa pura matèria

des gremi de sa construcció.

Torne a sentir els antònia font tornant d'una d'eixes vesprades que em marcaran sempre. El dijous a la tarda és el moment on barcelona i jo ens trobem i ens anem coneguent. La setmana passada va ser el meu oncle el que anava de la mà dels seus records i carrer per carrer em presentava Gràcia. L'anterior era Marta la que del meu braç caminava i parlava de la nostra nova vida. Aquesta setmana ha sigut Ràfel qui ha agafat el paper de guia i m'ha ensenyat la ciutat que l'ha canviat, una ciutat viva que és gran i oberta i que té de tot. Un bon dinar i després un café a la plaça d'osca on barcelona respira profundament mentre bob dylan ens acaronava les orelles com si fóra el vent. La màgia per a mí va venir quan els dos, com dos adolescents, ens montaren en la moto per recórrer els carrers entre els molts vehicles d'aquesta ciutat. Jo mirava amb ulls de nen l'infinit carrer València, ample i ple d'arbres sense final. Noves sensacions, una nova realitat. Després va vindre el Passeig de Gràcia de baix fins a dalt amb els seus fanals de ferro, la pedrera o la casa batlló i totes les façanes, i la vida i els cotxes. I vaig tornar a Gràcia i caminarem pels seus carrers i entrarem a una botiga de coses velles i llibres a un 1€. I jo gaudint molt, com m'agrada, poc a poc, amb coses senzilles.

Y aún así te echo en falta y este fin de semana no te veré y quiero verte. Y la luna llena saldrá el sábado y no te tendré a mi lado, pero es una luna llena más que suma.