Açò d’escriure un blog és una tasca molt curiosa i especial. Has d’obrir-te a la resta de gent sense saber mai si hi ha algú a l’altra part i si el teu missatge agrada o no a la resta. Tot podria passar i jo m’animo a mi mateixa pensant que si puc treure el que pense em sentiré millor i a més també vull sentir el que sent Miranda passejant per les llunes amb les seves sabates de ballar.

Tota aquesta entrada ve per un pensament que tinc de vegades quan camine i passejo pel món amb els meus ulls ben oberts per poder captar alguna cosa que contar. I moltes vegades pense en la Nimue i la seva facilitat per contar les coses i com les conta. La setmana passada, quan tornava amb l’avió al nord amb el moviment del vent, pensava en com podria fer-ho i vaig imaginar que faria la Nimue al meu lloc. Així va ser com vaig veure l’astronauta que li va furtar els apunts prenent el Sol sobre els núvols negres que anàvem cap a Mallorca. També es deixaren veure pujant de la terra totes les precioses ànimes de les flors pansides dia darrere dia, espectaculars com sols són les ànimes que arrepleguen tota la bellesa d’allò que canvia d’estat.

I clar, vaig dir amb l’última sacsejada del vent, és que si jo vegera aquestes coses tan boniques i les pensara com la Nimue, que fàcil em seria escriure com ella.

Tancaré més sovint els ulls i engegaré el meu pijama màgic. Ho jure