jueves, 15 de febrero de 2007

poc a poc, de mica en mica vaig avançant. Mi sueño de hoy es pisar descalzo las arenas del desierto a primera hora de la mañana, el silencio trucado que sólo el aire de las dunas da. Aquí el viento sopla fuerte y asomo la cabeza por la ventana. Al fondo de mi paladar hay una brizna de oasis. Yo estoy aquí, estoy allí, tengo otro mundo donde poder ser yo, donde sé volar. Cierro los ojos y descanso. Gracias a tod@s por los ánimos.

2 comentarios:

Anónimo dijo...

Tu sí que eres gran!! Els deserts els tenim només en les nostres ments, i estan plens de vida. Tinc ganes de fer-me un caragillo amb tu i xarrar de les nostres coses!
Una abraçada i ànims.

yo dijo...

estic notant que he d'aprofitar molt més tot el meu món interior per poder assaborir amb més ganes la realitat. També tinc molt present les persones que et preocupen per mí, com em cuiden i com em fan la meva vida més agradable.

moltes gràcies, jordi, moltes gràcies