una platja per a mí

una de les coses que més m’agrada de viatjar tant a València és veure el mar des del tren quan passem la província de Tarragona. Veure el mar lliure d’edificacions és un plaer impagable després de resistir les ganes de plorar vegent la costa de Castelló i pensant que la meua estimada Torrenostra pot quedar com Orpesa del mar d’ací a uns anys.

quan el tren comença a apropar-se a la costa després de travessar l'Ebre ja em prepare per a veure les primeres platges de la Costa Daurada. Les de l’Hospitalet o Cambrils ja ens donen les primeres alegries, amb els seus pins fins a la vora del mar, la gent passejant prenent el sol d’hivern o algunes cases que són la meua enveja, ja siga perquè estan dalt d’un turó prop del mar o perquè estan rodejades de vegetació i sorra. El lloc perfecte per a descansar, llegir, oblidar-nos del món, rebre a la gent que estimem i que ens estima o a tothom que puja aportat alguna cosa interessant a la nostra vida.

i el millor està per arribar una vegada deixem darrere la ciutat de Tarragona i ens endinsem per el nord del Tarragonès, la costa del Baix Penedès i sobretot el Garraf. Des de Vilanova fins a Sitges hi ha moments del viatge que tanque els ulls i m'imagine que paren el tren i em convidem a baixar a una de les petites cales que hi ha, em donen el millor llibre de la meva vida i em deixen allà tot sol gaudint del paisatge. Els penya-segats, la mar blava, la quietud, els discrets pins, la solitud amb el benestar d’estar tranquil.

crec que alguna de les petites platges que veig des del tren té el meu nom i es per a mi, i que arribarà el dia que passaré hores i hores amb els ulls oberts per poder atrapar qualsevol detall de la meva platja respirant els aires de la mediterrània. Per la nit, quan abandone la meva platja ploraré dolgut de deixar un bressol fet per a mi. És la sensació de que trobaré el meu lloc a qualsevol d’aquests indrets on ja estaran les meues petjades i m’espera el descans junt a ella.