coses meues que he de traure

amb temps la mort, sense temps la mort

Hay pasos, hay luces, hay momentos, hay magia. Hay tardes que dejan sabor. Había miradas, había sueños y había promesas que no se iban a cumplir. Había duendes en todas las esquinas, había estrellas, luna y sol.

Y yo esperaba que las nubes me dieran un guión con lo que quería decir, que hubiera un momento sin coches, sin ruidos, sin luces y sin palabras.

Te quería regalar una ciudad, con corazón, con alma, una ciudad viva, una ciudad tuya

Per les nits em quede llegint com fa temps que no feia intentant acabar amb els llibres pendents este curs. La llista de llibres per llegir ja és una cosa que em dóna por i vertigen, que sé que no m'acabaré mai. No vull ni pensar-ho i més ara que he començat a llegir alguns assajos fàcils i curts que m'apropen al món. Em queda tant per conéixer que dóna paüra saber com de finits som.

Metafísica apart m'he anat de festa, he anat a la platja i he deixat que la pluja em mullara, tres coses que estan molt be i m'alegren. A més intente tornar a escriure alguna cosa que m'agrade i a gravar i fotografiar qualsevol cosa que em cride l'atenció sense una finalitat concreta. Encara no he fet res perquè he de salvar-me encara de la peresa que tinc sobre mi i que sempre ha sigut el meu gran problema.

De moment sec a la cadira i espere la visita de la meua poca amiga inspiració. Prepare te, cada nit d'una manera, un dia amb canyella, l'altre dia amb menta, papaia, herba-sana o, per si no li agrada el te, cafés aromatitzats. De moment o no passa per la meua casa o no li agrada allò que prepare. No sóc d'aquells que la inspiració els agarra treballant així que esperarem a tenir sort.

Allò cert és que estic suspés, miop, perdut, tocat, gras, avorrit, calb, tacat, cansat, expectant, dormit, espés, congelat.

Necessite alguna mena de canvi que en faça reviure, una finestra, una porta. Sensació de fàstic a la boca, com tindre pedres a les sabates. Poesia, poesia, visual, física, sexual, bevible, respirable, quotidiana, amable, repugnant, que em pegue una patada a la boca i sols puga dir hola, hola a tot.

Allò cert és que no em trobe, que he de formatejar el disc dur, he de planificar, classificar, com mai he pogut fer, com mai he sabut fer. Si ordenar l’habitació em costa més d’una setmana, que em costarà fer-ho amb la meua vida?.

Abisme abisme abisme abisme. Sols vull un lloc, un espai

coses meues

amb la força del vent, per dalt de montanyes de merda i mentides. Amb la força que dóna saber que hi ha cels que sols són nostres, que són lluites que la resta ni tan sols sap ni veu i que són el nostre dia.

Pot ser prop, pot ser lluny, però estem camí de la utopia i nosaltres som part d’ella