i el meu cotxe i jo em fet les mítiques corbes del garraf, pensant que era l’únic romàntic que feia els camins llargs sense dos carrils per sentit i totes aquestes coses. Però no, allò que estava fent és eixa cosa tan catalana de conduir on siga menys a la teua casa els caps de setmana i més si és Sant Joan que per aquestes terres és una cosa important. Jo que estava content de deixar la cua dels túnels m’he menjat la cua a les corbes. I estic content. Les vistes paguen la pena i conduir vora mar és tot un plaer. Sols per la imatge de la costa de Castelldefels és aconsellable no pagar els peatges i la veritat m’esperava una cosa més dolenta i difícil, que tota la vida sentint parlar d’aquesta carretera i tampoc era tanta cosa.

I m’ha donat per filosofar i fer metàfores de saldo, que si a la vida has d’elegir entre autopista i carretera, que si és millor córrer i arribar prompte que gaudir del viatge, que si l’amistat, el mar, els núvols, la música, el temps, el treball, el país i aquestes coses que fa el cervell quan està avorrit i és pensa que és d’una persona profunda i sàvia. Conclusió, que les rosquilletes valencianes estan molt bones, que els catalans sempre fan cua amb el cotxe i que quina tranquil·litat anar a unes oposicions i no tenir pressió per fer el gos. Pep Grill tenia raó, sóc un gos, però no sé com, jo no tenia ganes de ser un gos i jure que no he parat, o això pense jo