Açò d’escriure un blog és una tasca molt curiosa i especial. Has d’obrir-te a la resta de gent sense saber mai si hi ha algú a l’altra part i si el teu missatge agrada o no a la resta. Tot podria passar i jo m’animo a mi mateixa pensant que si puc treure el que pense em sentiré millor i a més també vull sentir el que sent Miranda passejant per les llunes amb les seves sabates de ballar.

Tota aquesta entrada ve per un pensament que tinc de vegades quan camine i passejo pel món amb els meus ulls ben oberts per poder captar alguna cosa que contar. I moltes vegades pense en la Nimue i la seva facilitat per contar les coses i com les conta. La setmana passada, quan tornava amb l’avió al nord amb el moviment del vent, pensava en com podria fer-ho i vaig imaginar que faria la Nimue al meu lloc. Així va ser com vaig veure l’astronauta que li va furtar els apunts prenent el Sol sobre els núvols negres que anàvem cap a Mallorca. També es deixaren veure pujant de la terra totes les precioses ànimes de les flors pansides dia darrere dia, espectaculars com sols són les ànimes que arrepleguen tota la bellesa d’allò que canvia d’estat.

I clar, vaig dir amb l’última sacsejada del vent, és que si jo vegera aquestes coses tan boniques i les pensara com la Nimue, que fàcil em seria escriure com ella.

Tancaré més sovint els ulls i engegaré el meu pijama màgic. Ho jure

Estic bé, no puc dir una altra cosa. La feina cada vegada m’agrada més i a Barcelona, la veritat, és que estic molt cuidat. Però la roba en fa olor a enyor, enyor de tot allò que deixo quan torno al nord i que no trobo per aquestes terres. Aquesta setmana passada va ser la primavera valenciana que explotà als nostres ulls plena d’olors, de colors, de llum i de sabor, el flaire que deixa la flor del taronger quan desborda els camps de tarongers. Tenir el camp prop, passejar per ell, sentir el silenci i la tranquil·litat a la vora de casa és un luxe que ens podem permetre al poble. Així que quan baixo els caps de setmana plene els meus pulmons de tota l’energia que em dóna sentir per un moment que estic apartat de tot, feliç, ben acompanyat, lluny, prop.

I estic esperançat, a veure si aquesta primavera ens regala el final d’un cicle polític exhaurit i podem celebrar una nova il·lusió. És primavera i hem de creure en la vida

Primavera

MIQUEL GIL

Serà el vent que fa olor a porrat
o el primer foc, que avisa de festa.
o potser siga el cor que et reventa
o l'estora de verds, que ja aplega.

I la gent al carrer:
"Que ve la primavera"
Esclat al seu pas:
Que la vida accelera.

Rotllo i canya
olora l'azahar,
pòlvora al trabuc
"Que ve la primavera"

Disc:
Orgànic (Sonifolk, 2001)

hi han moltes coses que vull dir i sempre se m'obliden. Hauré d'utilitzar paper i boli més sovint. Per ara, un moment. 6:45 hores del matí, les primeres llums i les ombres màgiques de la matinada. Tota la vida de l'aeroport en marxa i als meus auriculars la música de la pel·lícula In the mood for love, fent especial la meva estada al món per uns minuts. Tot encaixava a la perfecció

una platja per a mí

una de les coses que més m’agrada de viatjar tant a València és veure el mar des del tren quan passem la província de Tarragona. Veure el mar lliure d’edificacions és un plaer impagable després de resistir les ganes de plorar vegent la costa de Castelló i pensant que la meua estimada Torrenostra pot quedar com Orpesa del mar d’ací a uns anys.

quan el tren comença a apropar-se a la costa després de travessar l'Ebre ja em prepare per a veure les primeres platges de la Costa Daurada. Les de l’Hospitalet o Cambrils ja ens donen les primeres alegries, amb els seus pins fins a la vora del mar, la gent passejant prenent el sol d’hivern o algunes cases que són la meua enveja, ja siga perquè estan dalt d’un turó prop del mar o perquè estan rodejades de vegetació i sorra. El lloc perfecte per a descansar, llegir, oblidar-nos del món, rebre a la gent que estimem i que ens estima o a tothom que puja aportat alguna cosa interessant a la nostra vida.

i el millor està per arribar una vegada deixem darrere la ciutat de Tarragona i ens endinsem per el nord del Tarragonès, la costa del Baix Penedès i sobretot el Garraf. Des de Vilanova fins a Sitges hi ha moments del viatge que tanque els ulls i m'imagine que paren el tren i em convidem a baixar a una de les petites cales que hi ha, em donen el millor llibre de la meva vida i em deixen allà tot sol gaudint del paisatge. Els penya-segats, la mar blava, la quietud, els discrets pins, la solitud amb el benestar d’estar tranquil.

crec que alguna de les petites platges que veig des del tren té el meu nom i es per a mi, i que arribarà el dia que passaré hores i hores amb els ulls oberts per poder atrapar qualsevol detall de la meva platja respirant els aires de la mediterrània. Per la nit, quan abandone la meva platja ploraré dolgut de deixar un bressol fet per a mi. És la sensació de que trobaré el meu lloc a qualsevol d’aquests indrets on ja estaran les meues petjades i m’espera el descans junt a ella.

hace semanas que quería escribir con calma, con tiempo y ahora resulta que las cosas se me amontonan y no sé bien por donde empezar. Pronto hará un mes que empezó mi aventura en Barcelona, mi vida trasladada 400 Km al norte y todo parece que haya sido un soplo de aire fuerte que me ha convertido en un muñeco de papel que va por las calles de muchas ciudades arrastrándose de vez en cuando. Ahora empezará todo a tranquilizarse un poco y podré sentarme a ver las nubes y a que me dé el sol. Hasta que no cobré el 28 pasado no me lo creía del todo, pensaba que no me estaba ocurriendo a mí. En mi cartilla ponía:

NOMINA GENERALITAT DE CATA 734,89

todo era verdad

ya sé de que va la faena, ahora toca acostumbrarme a vivir, a moverme con libertad por la ciudad, por mi nueva casa, por mi nueva situación. Otro personaje mío ha nacido y hay que darle forma a la nueva máscara para poder convivir con ella y hacerla mía, como todas las demás, pero ahora con otro teatro de fondo. Parece fácil pero cuesta mucho levantar la cabeza y decir fuerte y sinceramente: "Éste soy yo y aquí estoy"

no sé si algún día tendré tiempo pero querría contar como he visto valencia amaneciendo desde el aire, barcelona nublada desde el avión o como salía el sol del vientre de mi querido mediterráneo. No quiero olvidarme de mis bonitas bresquilleras y sus flores de invierno o los preciosos campos de almendro que recorro con el tren en las planas de castellón. He visto muchas cosas y he sentido muchas más. Pasear por Valencia los miércoles, comer o almorzar con mi hermano o ver con él la fuente del Palau tres cuartos de hora mientras hablabamos como dos adultos de cuanto nos ha cambiado la vida. Tendré que coger cajitas e ir ordenándolo todo

a ver si escribo más y empiezo a caminar por mi mundo interior de nuevo y oler mariposas de chocolate mientras veo como el sol se pone infinitamente deshaciéndose por el horizonte y cambiando el color del cielo repetidamente. Ya me esperan para dormir y olvidar con sus colchones de amapolas, mis bonitas y finas amapolas

Qui em sabria contestar com és un dia just apunt d'acabar.

I un àngel desplega ses ales i deixa el cel ple de claror,

i un pern de satèl.lit travessa paisatges

i capses de retoladors.

Ses flors se despinten des arbres i es ules les perden del tot,

ses albes vesteixen sa pura matèria

des gremi de sa construcció.

Torne a sentir els antònia font tornant d'una d'eixes vesprades que em marcaran sempre. El dijous a la tarda és el moment on barcelona i jo ens trobem i ens anem coneguent. La setmana passada va ser el meu oncle el que anava de la mà dels seus records i carrer per carrer em presentava Gràcia. L'anterior era Marta la que del meu braç caminava i parlava de la nostra nova vida. Aquesta setmana ha sigut Ràfel qui ha agafat el paper de guia i m'ha ensenyat la ciutat que l'ha canviat, una ciutat viva que és gran i oberta i que té de tot. Un bon dinar i després un café a la plaça d'osca on barcelona respira profundament mentre bob dylan ens acaronava les orelles com si fóra el vent. La màgia per a mí va venir quan els dos, com dos adolescents, ens montaren en la moto per recórrer els carrers entre els molts vehicles d'aquesta ciutat. Jo mirava amb ulls de nen l'infinit carrer València, ample i ple d'arbres sense final. Noves sensacions, una nova realitat. Després va vindre el Passeig de Gràcia de baix fins a dalt amb els seus fanals de ferro, la pedrera o la casa batlló i totes les façanes, i la vida i els cotxes. I vaig tornar a Gràcia i caminarem pels seus carrers i entrarem a una botiga de coses velles i llibres a un 1€. I jo gaudint molt, com m'agrada, poc a poc, amb coses senzilles.

Y aún así te echo en falta y este fin de semana no te veré y quiero verte. Y la luna llena saldrá el sábado y no te tendré a mi lado, pero es una luna llena más que suma.