Otro día en el mundo

M'encanta

Buscando mi destino,

viviendo en diferido

sin ser, ni oír, ni dar.

Y a cobro revertido

quisiera hablar contigo

,y así sintonizar.

Una xiqueta em va respondre l'altre dia que a la edat mitjana els missatges s'enviaven amb ampolles i el meu primer impuls va ser dir-li que no, que no podia pensar una burrada com aquesta.

Alarma, sona l'alarma. Havia arribat el moment de tornar a despertar. Es clar que sí, els missatges s'enviaven mitjançant ampolles per mar, però sols aquelles coses importants, les més importants, les que han d'estar un temps reposant.

Que ja es hora que parle amb mí mateix encara que siga a "cobro revertido". Hi ha una pulsera fina de lletres que et nuga a alguna cosa i aquesta cosa no vull oblidar-la.

predomina dins del vent fort la força. Clar, per això és fort, diran aquells que com jo són de lletres. I predomina una sensació extranya de tenir al nostre voltant a algú que de normal no hi és, que no veus però notes que està al nostre costat. I és rar perquè tot sembla igual a primera vista però tot ha canviat. I no és la pluja, que deixa un rastre al terra i que provoca, com a un dels canvis més grans, que ens fixem en les nostres sabates mullades i en allò que les rodegen. Els canvis del vent són diferents.

el vent ho neteja tot. La llum és diferent, l'aire és diferent, els colors són diferents. Tot allò que semblava lluny i ple de boira ara és prop, net i ple de colors. I m'encanta. Tot pareix nou, el paisatge, la ciutat, els sorolls i els meus ulls i, a més sembla més bonic, molt més bonic. I sense veure res ens porten les plegàries antigues d'altres llocs que aprofiten aquests vents per difondre la seua saviesa pels nostres pulmons, pels nostres sentits. Paraules i sentiments que el vent trasllada amb l'eficàcia de saber que té aquesta missió i que és l'únic que la pot fer bé.

allò que sempre he envejat de les dones i els homes dels deserts terrestres és la seua facilitat per trobar els camins i saber sempre on estan. Els que habitem el desert lunar no tenim cap d'aquests problemes allà, estem a la lluna i ja està, no fa falta trobar res, cosa que ací, en la terra, sí, sempre ens costa saber on estem i on anem.

curiós com sóc, un dia li vaig preguntar a una saharaui com s'ho feia per no estar mai perduda, que havia de fer jo per sempre tenir el meu lloc i tenir present cap on dirigir les meues passes. La seua resposta, savia i sarcàstica, com sempre, va ser: "Mai has d'anar on saps que et perdràs i mai faces coses que t'allunyen de tú"

no sé en quines de les meues vides vaig fer les dues coses que em va dir que no s'haurien de fer, però jo he fet les dues. Perdut. Tot fora es mou, jo ja no arribe

"tornar a cantar, com abans, quan erem grans, tornar-ho a fer tan sols si ets innocent" (Sisa)

ara que les nostres veus callen i ens deixem sense lloc on gaudir vull tornar a cantar. Ara que tinc la sensació d'orfandat, de saber que hi ha finestres que no podré obrir amb la facilitat a mi em dóna per tornar a tenir la sensació de que puc contar les coses i les he de contar. Serà la necessitat de que ja ha arribat l'hora de fer coses i no deixar-me dur, de que conte i he de contar, de que he de mirar amb altres ulls i que la recerca d'allò que em rodeja i em fa sentir és allò que em fa feliç. No sé, que torne a parlar, a penjar fotos i vull estar ací, encara que siga tan sols perquè tiraré a faltar la finestra al món de les paraules de la nimue. Ún dia Rafel em va regalar saber de tú per a conèixer altres formes de sentir i vore i ha sigut tot un plaer. Ara em queda parlar contar i fer-ho el millor que puga. M'anime a mi mateix, que açò és una feina difícil i no vull deixar-la. Senyora musa, per favor, fes-te amiga meua.