Deunido quina setmana (en valencià seria mecaguenlostiaputa quina setmana)

Doncs això, que setmana d’oposicions a Tarragona i a València i des del dissabte he tingut exàmens o lectures o defensa de programació. Estic content, però ja veurem els resultats, que ja estic un poc fart d’estar content tots els anys. Escriure he escrit, malament del tot no i sobre tot no he dit cap animalada, així que a partir d’ací són altres factors els que juguen.

Hui m’he estrenat amb la tancada i jo crec que he estat bé. És com vendre enciclopèdies a domicili i t’has de creure que ets el millor i treballes com ningú, més o menys has de fer com aquestes mares que parlen del fill com si fóra perfecte, quan tots sabem que l’única mare que té un fill perfecte és la meua. I sóc jo, no els meus germans.

Ací teniu la foto de la sortida de l’institut després de fer aquesta venda de mi mateix i que és la meua imatge de llibertat avui. L’altra imatge és allò que he vist més vegades aquests dies, la carretera i particularment la que uneix Tarragona amb València, però també ha tingut tocs de Barcelona – Tarragona per tots els camins possibles o Tavernes Blanques – Algemesí. Que el cotxe i jo tenim una bona relació i vull dir que és un cel, m’aguanta els meus crits i els meus discursos preparatoris, és més, es sap la meua programació millor que jo. El que dic, un cel

i el meu cotxe i jo em fet les mítiques corbes del garraf, pensant que era l’únic romàntic que feia els camins llargs sense dos carrils per sentit i totes aquestes coses. Però no, allò que estava fent és eixa cosa tan catalana de conduir on siga menys a la teua casa els caps de setmana i més si és Sant Joan que per aquestes terres és una cosa important. Jo que estava content de deixar la cua dels túnels m’he menjat la cua a les corbes. I estic content. Les vistes paguen la pena i conduir vora mar és tot un plaer. Sols per la imatge de la costa de Castelldefels és aconsellable no pagar els peatges i la veritat m’esperava una cosa més dolenta i difícil, que tota la vida sentint parlar d’aquesta carretera i tampoc era tanta cosa.

I m’ha donat per filosofar i fer metàfores de saldo, que si a la vida has d’elegir entre autopista i carretera, que si és millor córrer i arribar prompte que gaudir del viatge, que si l’amistat, el mar, els núvols, la música, el temps, el treball, el país i aquestes coses que fa el cervell quan està avorrit i és pensa que és d’una persona profunda i sàvia. Conclusió, que les rosquilletes valencianes estan molt bones, que els catalans sempre fan cua amb el cotxe i que quina tranquil·litat anar a unes oposicions i no tenir pressió per fer el gos. Pep Grill tenia raó, sóc un gos, però no sé com, jo no tenia ganes de ser un gos i jure que no he parat, o això pense jo

embús

la meva aventura barcelonina d'aquest curs està arribant a la seua fi. Ara ja em queda fer unes poques hores i solucionar tots els papers que em fan falta per a les oposicions i dir adeu als meus primers companys de feina per si no torne l'any que ve que seria allò més normal. Tot això sabent que no he estudiat i que treure els examens seria un miracle, encara que el mal moment de les oposicions no me'l lleva ningú. Com a bona nova que ací falten profes i mestres i el curs vinent hi haurà feina.

i què passa amb el meu cervell? Embús. Col·lapse total. La programació meua m'agrada cada dia menys i no se com canviar-la sense fer massa enderrocs, així que em passe les hores intentant canviar-la sense canviar-la, treball intel·lectual que cansa molt. A més no em permet gaudir d'aquests últims dies com voldria, ja que el meu punt de responsabilitat, amagat tot l'any a saber on, desperta ara per martiritzar-me. No era el meu moment i ho sé, quan no tens ganes no tens ganes i no pots treure res, però ara el meu cap es penedeix.

Embús, embús del meu cap, en sintonia amb una de les fotos que vaig fer un dels pocs dies que vaig agafar el cotxe per anar a Barcelona. Açò és tan gran i té tant de cotxe..... Com si fóra de poble, que ho sóc. Barcelona té molt de cotxe i per arribar a qualsevol lloc has d'eixir massa prompte i com m'agrada apurar, en tot, per això em pilla l'embús, mental, físic, de trànsit

Ja m’he batejat amb les colònies, eixa cosa tan catalana que no sabia que existia i que fan totes les xiquetes i tots els xiquets d’ací. M’ha tocat passar dos nits amb les meues primeres classes i així m’estreno de tot el mateix any. La cosa no ha estat malament, s’han portat com nens i nenes de 16 anys, que és allò que són, ens han deixat dormir poc però la resta ha sigut un plaer. He conegut dos profes molt simpàtics amb els que he rigut molt, he pres el sol mentre estudiàvem i he tingut converses molt interessants. La veritat és em sap greu acabar de treballar on estic ja que he tingut continuïtat, estabilitat i bona comunicació, però açò és la vida dels interins i no em puc queixar dels meus primers mesos.

Allò que em fa un poc d’angoixa és tenir ara les oposicions i més encara fer-ho a les dues vores de l’Ebre. Ja veurem com surt tot i com acabe i com està el panorama l’any que ve i si hi ha tantes oportunitats com aquest any, ja que no crec que aprove.

Tot vindrà i a tot haurem de fer front i ara sols queda esperar i gaudir dels últims dies que em quedem de curs i d’estar a Barcelona, ciutat que he visitat poc però que m’ha seduït. També de gaudir del Baix Llobregat i de Viladecans amb el seu ajuntament estrany que sembla tret del centre d’Europa.

No sé com explicar-ho però estic rar.

sempre tarde massa en escriure i després ni sé com començar ni sé que puc contar. Som moltes coses les que em passen pel cap.

Des de l'última vegada sembla que torne a tenir bona salut. La panxa ja està com toca i el cap està més centrat. Ja han aprovat i ja han suspés uns quants i fins al dia 19 no he de saber res de notes. Ara em queda anar a la muntanya amb les i els alumnes i intentar acabar aquest primer any meu a Catalunya el millor que puga. "Aunque alguien me advirtio nunca dije que no". Tinc ganes de tornar una temporada a casa i estar, com a mínim dues setmanes sense moure el cul d'un lloc, dormir tranquil i descansar. Tot arribarà

Si no en teniem prou amb la desfeta democràtica a València, finalitza la treva i tot pareix apocalíptic. La política deixa la seva tasca principal i de nou la força, l'amenaça i el patiment prenen el poder. Tot es fa més complicat, el futur, el present i, si som poetes, el passat, que sempre depén del present que ens diu que ha sigut bo o dolent. Tantes coses per canviar, tantes poques ganes, tan poca força i tan poques clares les idees. Note els peus enfangats, no sé si pense bé, tinc raó o no, si sóc radical, rar complex, simple, ximple....

Els del G-8 es reuneixen a Alemanya. 12'5 milions de dolars costa la tanca per poder estar tranquils. Els assumptes principals són la fam a Àfrica i el canvi climàtic. Acaben parlant de míssils i de por, de suborns i de por, de por i més por. Si aquests individus no donen solucions i sols fan por, què fan reunits? Feia falta una tanca de 12'5 milions de dolars per no fer res, sols fotos?.