allò que sempre he envejat de les dones i els homes dels deserts terrestres és la seua facilitat per trobar els camins i saber sempre on estan. Els que habitem el desert lunar no tenim cap d'aquests problemes allà, estem a la lluna i ja està, no fa falta trobar res, cosa que ací, en la terra, sí, sempre ens costa saber on estem i on anem.

curiós com sóc, un dia li vaig preguntar a una saharaui com s'ho feia per no estar mai perduda, que havia de fer jo per sempre tenir el meu lloc i tenir present cap on dirigir les meues passes. La seua resposta, savia i sarcàstica, com sempre, va ser: "Mai has d'anar on saps que et perdràs i mai faces coses que t'allunyen de tú"

no sé en quines de les meues vides vaig fer les dues coses que em va dir que no s'haurien de fer, però jo he fet les dues. Perdut. Tot fora es mou, jo ja no arribe

"tornar a cantar, com abans, quan erem grans, tornar-ho a fer tan sols si ets innocent" (Sisa)

ara que les nostres veus callen i ens deixem sense lloc on gaudir vull tornar a cantar. Ara que tinc la sensació d'orfandat, de saber que hi ha finestres que no podré obrir amb la facilitat a mi em dóna per tornar a tenir la sensació de que puc contar les coses i les he de contar. Serà la necessitat de que ja ha arribat l'hora de fer coses i no deixar-me dur, de que conte i he de contar, de que he de mirar amb altres ulls i que la recerca d'allò que em rodeja i em fa sentir és allò que em fa feliç. No sé, que torne a parlar, a penjar fotos i vull estar ací, encara que siga tan sols perquè tiraré a faltar la finestra al món de les paraules de la nimue. Ún dia Rafel em va regalar saber de tú per a conèixer altres formes de sentir i vore i ha sigut tot un plaer. Ara em queda parlar contar i fer-ho el millor que puga. M'anime a mi mateix, que açò és una feina difícil i no vull deixar-la. Senyora musa, per favor, fes-te amiga meua.