senzillament és allò que ens passa i tenim els homes dels deserts lunars

el silenci té un palau prop de la meua casa, allà a valència. La marjal, un paradís tan nostre que oblidem, no visitem ni cuidem i un espai meu, tan meu que quan estic dins d'ella sóc feliç. Tan senzilla és la marjal que es separa de la realitat

a les ciutats se les coneix poc a poc, una cara darrere l'altra, acompanyat d'algú que l'estime i tinga l'olor dels seus carrers als peus. Res com fer l'amor lentament, gaudint de cada carrer, cercant els indrets que donen més plaer o sensacions noves. A poc a poc

amb la fideuà, calauela s'ha acabat. 5 anys de la nostra vida. 5 anys de dinars i sopars, de borratxeres, de festes, de cantar, de riure, de parlar, de discutir, de passar el temps junt amb els amics i les amigues, de saber que hi havia un lloc on deixar caure el cos. La casa caurà aquesta setmana i amb ella molts i molts records.

El diumenge va ser dur. Recollir coses, tirar, deixar, recordar... Deixar Algemesí aquesta vegada era encara més insoportable. Menys mal que ara pujàvem dos. El roig i jo, el calb, a Barcelona, els dels cabells extranys. Tot canvia, tot es renova, tot funciona i ara ens toca viure ací, donar classes ací, encara que no siguen d'Història. Poc a poc, poc a poc

Però la vida sense calauela...................................