Una democràcia destrossa un país. Això sí, una democràcia parcial, d’una llibertat estranya, que produeix consumidors i no ciutadans. Un mateix poble que decideix que aquells que han de governar són els que menys convé, que han desenvolupat per tot arreu una falsa creença de prosperitat.
Aquells amics i aquelles amigues que em rodegen tenen aquests dies cara de por, de perplexitat, alguns sense dormir. Des del dilluns sols tenim al cap el desastre electoral del nostre voltant. Quan pensàvem que allò que va passar fa quatre no podia arribar a més hem vist que tot es podia agreujar encara més. Tantes coses s’han fet malament? Ens mereixem tot allò que ens passa? Pensem massa? La realitat no és allò que tenim al davant? Tan equivocats estem? Què passa al País Valencià?
La tornada del dilluns a Catalunya va ser trista. Abandonaven València dolguts de tot el que havia passat el dia anterior. Les dades electorals ens havien picat la consciència, les nostres idees. Ens penedíem d’estar envoltats de tanta ignorància i no es podia fer res. Quan més enganyava el poder del Partit Popular, quan pitjor feien les coses, més vots treien. Coses roïns com furtar, destrossar, dir mentides, manipular o malbaratar són admeses pels votants valencians i a més premiades. Volíem plorar
Com funciona una societat que vota allò que no li convé? Com fer per canviar tot açò? Si criticant, si dient la veritat, si lluitant per les coses pròpies no es soluciona res, què cal fer? Dir-les més grosses que ells? Jugar al mateix joc?
Caminem per un desert silenciós, tot net i brut, per una democràcia que en ha llevat la força, ens ha furtat els símbols, la consciència de poble o la consciència de classe. Tot mitjançant una llibertat adulterada i edulcorada, d’una dictadura democràtica o d’una democràcia dictatorial. La despersonalització d’un poble, d’una gent que es tira pedres al seu mateix sostre.
les gavines poden menjar tranquil·lament
