Buscando mi destino,

viviendo en diferido

sin ser, ni oír, ni dar.

Y a cobro revertido

quisiera hablar contigo

,y así sintonizar.

Una xiqueta em va respondre l'altre dia que a la edat mitjana els missatges s'enviaven amb ampolles i el meu primer impuls va ser dir-li que no, que no podia pensar una burrada com aquesta.

Alarma, sona l'alarma. Havia arribat el moment de tornar a despertar. Es clar que sí, els missatges s'enviaven mitjançant ampolles per mar, però sols aquelles coses importants, les més importants, les que han d'estar un temps reposant.

Que ja es hora que parle amb mí mateix encara que siga a "cobro revertido". Hi ha una pulsera fina de lletres que et nuga a alguna cosa i aquesta cosa no vull oblidar-la.

predomina dins del vent fort la força. Clar, per això és fort, diran aquells que com jo són de lletres. I predomina una sensació extranya de tenir al nostre voltant a algú que de normal no hi és, que no veus però notes que està al nostre costat. I és rar perquè tot sembla igual a primera vista però tot ha canviat. I no és la pluja, que deixa un rastre al terra i que provoca, com a un dels canvis més grans, que ens fixem en les nostres sabates mullades i en allò que les rodegen. Els canvis del vent són diferents.

el vent ho neteja tot. La llum és diferent, l'aire és diferent, els colors són diferents. Tot allò que semblava lluny i ple de boira ara és prop, net i ple de colors. I m'encanta. Tot pareix nou, el paisatge, la ciutat, els sorolls i els meus ulls i, a més sembla més bonic, molt més bonic. I sense veure res ens porten les plegàries antigues d'altres llocs que aprofiten aquests vents per difondre la seua saviesa pels nostres pulmons, pels nostres sentits. Paraules i sentiments que el vent trasllada amb l'eficàcia de saber que té aquesta missió i que és l'únic que la pot fer bé.

allò que sempre he envejat de les dones i els homes dels deserts terrestres és la seua facilitat per trobar els camins i saber sempre on estan. Els que habitem el desert lunar no tenim cap d'aquests problemes allà, estem a la lluna i ja està, no fa falta trobar res, cosa que ací, en la terra, sí, sempre ens costa saber on estem i on anem.

curiós com sóc, un dia li vaig preguntar a una saharaui com s'ho feia per no estar mai perduda, que havia de fer jo per sempre tenir el meu lloc i tenir present cap on dirigir les meues passes. La seua resposta, savia i sarcàstica, com sempre, va ser: "Mai has d'anar on saps que et perdràs i mai faces coses que t'allunyen de tú"

no sé en quines de les meues vides vaig fer les dues coses que em va dir que no s'haurien de fer, però jo he fet les dues. Perdut. Tot fora es mou, jo ja no arribe

"tornar a cantar, com abans, quan erem grans, tornar-ho a fer tan sols si ets innocent" (Sisa)

ara que les nostres veus callen i ens deixem sense lloc on gaudir vull tornar a cantar. Ara que tinc la sensació d'orfandat, de saber que hi ha finestres que no podré obrir amb la facilitat a mi em dóna per tornar a tenir la sensació de que puc contar les coses i les he de contar. Serà la necessitat de que ja ha arribat l'hora de fer coses i no deixar-me dur, de que conte i he de contar, de que he de mirar amb altres ulls i que la recerca d'allò que em rodeja i em fa sentir és allò que em fa feliç. No sé, que torne a parlar, a penjar fotos i vull estar ací, encara que siga tan sols perquè tiraré a faltar la finestra al món de les paraules de la nimue. Ún dia Rafel em va regalar saber de tú per a conèixer altres formes de sentir i vore i ha sigut tot un plaer. Ara em queda parlar contar i fer-ho el millor que puga. M'anime a mi mateix, que açò és una feina difícil i no vull deixar-la. Senyora musa, per favor, fes-te amiga meua.

siga com siga i hui més que mai no vull, momo, que ens guanyen els dies les persones que van vestides de gris, no vull que em segresten el meu arc de sant martí i no vull que em criden que s'acabaran els somnis. Hui no momo, hui canta Sisa que qualsevol nit sortirà el Sol i hui és més veritat que mai. Crec encara quan sembla que tot s'ha perdut

senzillament és allò que ens passa i tenim els homes dels deserts lunars

el silenci té un palau prop de la meua casa, allà a valència. La marjal, un paradís tan nostre que oblidem, no visitem ni cuidem i un espai meu, tan meu que quan estic dins d'ella sóc feliç. Tan senzilla és la marjal que es separa de la realitat

a les ciutats se les coneix poc a poc, una cara darrere l'altra, acompanyat d'algú que l'estime i tinga l'olor dels seus carrers als peus. Res com fer l'amor lentament, gaudint de cada carrer, cercant els indrets que donen més plaer o sensacions noves. A poc a poc

amb la fideuà, calauela s'ha acabat. 5 anys de la nostra vida. 5 anys de dinars i sopars, de borratxeres, de festes, de cantar, de riure, de parlar, de discutir, de passar el temps junt amb els amics i les amigues, de saber que hi havia un lloc on deixar caure el cos. La casa caurà aquesta setmana i amb ella molts i molts records.

El diumenge va ser dur. Recollir coses, tirar, deixar, recordar... Deixar Algemesí aquesta vegada era encara més insoportable. Menys mal que ara pujàvem dos. El roig i jo, el calb, a Barcelona, els dels cabells extranys. Tot canvia, tot es renova, tot funciona i ara ens toca viure ací, donar classes ací, encara que no siguen d'Història. Poc a poc, poc a poc

Però la vida sense calauela...................................

Después de firmar cuatro sentencias de muerte preguntó y le explicaron para que eran aquellas firmas

Si me dieran a elegir, yo elegiría
esta salud de saber que estamos muy enfermos,
esta dicha de andar tan infelices.

Si me dieran a elegir, yo elegiría
esta inocencia de no ser un inocente,
esta pureza en que ando por impuro.

Si me dieran a elegir, yo elegiría
este amor con que odio,
esta esperanza que come panes desesperados.

Aquí pasa, señores,
que me juego la muerte.

(Juan Gelman)

hay gente que acumula sus propias muertes y, sin saberlo o sin quererlo saber, acumula tantas resurrecciones que sería bendecido por todas las religiones, tanto las de la vida como las de la muerte, si es que hay diferencias.

hay gente que resucita a otras, igual quien hay que va matando. Pero si esto fuera un juego de piedra papel y tijera, los primeros, los resucitadores siempre matarían a los segundos.

la cabeza hace tantos viajes al día que cada un@ de nosotr@s sería capaz de dejar en pañales a la más prolífica de las agencias. Viajes cautivadores, pequeños, largos, enriquecedores, tenebrosos, oscuros, irrisorios, fecundos, húmedos, evocadores, tristes, tranquilizadores, etc....

algún día llegarán mis imágenes, como llegará mi sonrisa, mi paz, mi bienestar. Todo esto es tránsito y no quiero saber nada de manrique. Este río es el suyo, pero este río es diferente.

amén

estic fent, estinc una buscant, una illa que siga moltes illes, que tinga tots els vents, que tinga totes les ones amb una gran plaça plena de fanalets de color, amb cadires de fusta on seure tothom. Una illa on arriben viatgers i viatgeres que hagen vist coses, que vullguen contar coses, que vullguen estimar

coses meues que he de traure

amb temps la mort, sense temps la mort

Hay pasos, hay luces, hay momentos, hay magia. Hay tardes que dejan sabor. Había miradas, había sueños y había promesas que no se iban a cumplir. Había duendes en todas las esquinas, había estrellas, luna y sol.

Y yo esperaba que las nubes me dieran un guión con lo que quería decir, que hubiera un momento sin coches, sin ruidos, sin luces y sin palabras.

Te quería regalar una ciudad, con corazón, con alma, una ciudad viva, una ciudad tuya

Per les nits em quede llegint com fa temps que no feia intentant acabar amb els llibres pendents este curs. La llista de llibres per llegir ja és una cosa que em dóna por i vertigen, que sé que no m'acabaré mai. No vull ni pensar-ho i més ara que he començat a llegir alguns assajos fàcils i curts que m'apropen al món. Em queda tant per conéixer que dóna paüra saber com de finits som.

Metafísica apart m'he anat de festa, he anat a la platja i he deixat que la pluja em mullara, tres coses que estan molt be i m'alegren. A més intente tornar a escriure alguna cosa que m'agrade i a gravar i fotografiar qualsevol cosa que em cride l'atenció sense una finalitat concreta. Encara no he fet res perquè he de salvar-me encara de la peresa que tinc sobre mi i que sempre ha sigut el meu gran problema.

De moment sec a la cadira i espere la visita de la meua poca amiga inspiració. Prepare te, cada nit d'una manera, un dia amb canyella, l'altre dia amb menta, papaia, herba-sana o, per si no li agrada el te, cafés aromatitzats. De moment o no passa per la meua casa o no li agrada allò que prepare. No sóc d'aquells que la inspiració els agarra treballant així que esperarem a tenir sort.

Allò cert és que estic suspés, miop, perdut, tocat, gras, avorrit, calb, tacat, cansat, expectant, dormit, espés, congelat.

Necessite alguna mena de canvi que en faça reviure, una finestra, una porta. Sensació de fàstic a la boca, com tindre pedres a les sabates. Poesia, poesia, visual, física, sexual, bevible, respirable, quotidiana, amable, repugnant, que em pegue una patada a la boca i sols puga dir hola, hola a tot.

Allò cert és que no em trobe, que he de formatejar el disc dur, he de planificar, classificar, com mai he pogut fer, com mai he sabut fer. Si ordenar l’habitació em costa més d’una setmana, que em costarà fer-ho amb la meua vida?.

Abisme abisme abisme abisme. Sols vull un lloc, un espai

coses meues

amb la força del vent, per dalt de montanyes de merda i mentides. Amb la força que dóna saber que hi ha cels que sols són nostres, que són lluites que la resta ni tan sols sap ni veu i que són el nostre dia.

Pot ser prop, pot ser lluny, però estem camí de la utopia i nosaltres som part d’ella

Deunido quina setmana (en valencià seria mecaguenlostiaputa quina setmana)

Doncs això, que setmana d’oposicions a Tarragona i a València i des del dissabte he tingut exàmens o lectures o defensa de programació. Estic content, però ja veurem els resultats, que ja estic un poc fart d’estar content tots els anys. Escriure he escrit, malament del tot no i sobre tot no he dit cap animalada, així que a partir d’ací són altres factors els que juguen.

Hui m’he estrenat amb la tancada i jo crec que he estat bé. És com vendre enciclopèdies a domicili i t’has de creure que ets el millor i treballes com ningú, més o menys has de fer com aquestes mares que parlen del fill com si fóra perfecte, quan tots sabem que l’única mare que té un fill perfecte és la meua. I sóc jo, no els meus germans.

Ací teniu la foto de la sortida de l’institut després de fer aquesta venda de mi mateix i que és la meua imatge de llibertat avui. L’altra imatge és allò que he vist més vegades aquests dies, la carretera i particularment la que uneix Tarragona amb València, però també ha tingut tocs de Barcelona – Tarragona per tots els camins possibles o Tavernes Blanques – Algemesí. Que el cotxe i jo tenim una bona relació i vull dir que és un cel, m’aguanta els meus crits i els meus discursos preparatoris, és més, es sap la meua programació millor que jo. El que dic, un cel

i el meu cotxe i jo em fet les mítiques corbes del garraf, pensant que era l’únic romàntic que feia els camins llargs sense dos carrils per sentit i totes aquestes coses. Però no, allò que estava fent és eixa cosa tan catalana de conduir on siga menys a la teua casa els caps de setmana i més si és Sant Joan que per aquestes terres és una cosa important. Jo que estava content de deixar la cua dels túnels m’he menjat la cua a les corbes. I estic content. Les vistes paguen la pena i conduir vora mar és tot un plaer. Sols per la imatge de la costa de Castelldefels és aconsellable no pagar els peatges i la veritat m’esperava una cosa més dolenta i difícil, que tota la vida sentint parlar d’aquesta carretera i tampoc era tanta cosa.

I m’ha donat per filosofar i fer metàfores de saldo, que si a la vida has d’elegir entre autopista i carretera, que si és millor córrer i arribar prompte que gaudir del viatge, que si l’amistat, el mar, els núvols, la música, el temps, el treball, el país i aquestes coses que fa el cervell quan està avorrit i és pensa que és d’una persona profunda i sàvia. Conclusió, que les rosquilletes valencianes estan molt bones, que els catalans sempre fan cua amb el cotxe i que quina tranquil·litat anar a unes oposicions i no tenir pressió per fer el gos. Pep Grill tenia raó, sóc un gos, però no sé com, jo no tenia ganes de ser un gos i jure que no he parat, o això pense jo