Después de firmar cuatro sentencias de muerte preguntó y le explicaron para que eran aquellas firmas

Si me dieran a elegir, yo elegiría
esta salud de saber que estamos muy enfermos,
esta dicha de andar tan infelices.

Si me dieran a elegir, yo elegiría
esta inocencia de no ser un inocente,
esta pureza en que ando por impuro.

Si me dieran a elegir, yo elegiría
este amor con que odio,
esta esperanza que come panes desesperados.

Aquí pasa, señores,
que me juego la muerte.

(Juan Gelman)

hay gente que acumula sus propias muertes y, sin saberlo o sin quererlo saber, acumula tantas resurrecciones que sería bendecido por todas las religiones, tanto las de la vida como las de la muerte, si es que hay diferencias.

hay gente que resucita a otras, igual quien hay que va matando. Pero si esto fuera un juego de piedra papel y tijera, los primeros, los resucitadores siempre matarían a los segundos.

la cabeza hace tantos viajes al día que cada un@ de nosotr@s sería capaz de dejar en pañales a la más prolífica de las agencias. Viajes cautivadores, pequeños, largos, enriquecedores, tenebrosos, oscuros, irrisorios, fecundos, húmedos, evocadores, tristes, tranquilizadores, etc....

algún día llegarán mis imágenes, como llegará mi sonrisa, mi paz, mi bienestar. Todo esto es tránsito y no quiero saber nada de manrique. Este río es el suyo, pero este río es diferente.

amén

estic fent, estinc una buscant, una illa que siga moltes illes, que tinga tots els vents, que tinga totes les ones amb una gran plaça plena de fanalets de color, amb cadires de fusta on seure tothom. Una illa on arriben viatgers i viatgeres que hagen vist coses, que vullguen contar coses, que vullguen estimar

coses meues que he de traure

amb temps la mort, sense temps la mort

Hay pasos, hay luces, hay momentos, hay magia. Hay tardes que dejan sabor. Había miradas, había sueños y había promesas que no se iban a cumplir. Había duendes en todas las esquinas, había estrellas, luna y sol.

Y yo esperaba que las nubes me dieran un guión con lo que quería decir, que hubiera un momento sin coches, sin ruidos, sin luces y sin palabras.

Te quería regalar una ciudad, con corazón, con alma, una ciudad viva, una ciudad tuya

Per les nits em quede llegint com fa temps que no feia intentant acabar amb els llibres pendents este curs. La llista de llibres per llegir ja és una cosa que em dóna por i vertigen, que sé que no m'acabaré mai. No vull ni pensar-ho i més ara que he començat a llegir alguns assajos fàcils i curts que m'apropen al món. Em queda tant per conéixer que dóna paüra saber com de finits som.

Metafísica apart m'he anat de festa, he anat a la platja i he deixat que la pluja em mullara, tres coses que estan molt be i m'alegren. A més intente tornar a escriure alguna cosa que m'agrade i a gravar i fotografiar qualsevol cosa que em cride l'atenció sense una finalitat concreta. Encara no he fet res perquè he de salvar-me encara de la peresa que tinc sobre mi i que sempre ha sigut el meu gran problema.

De moment sec a la cadira i espere la visita de la meua poca amiga inspiració. Prepare te, cada nit d'una manera, un dia amb canyella, l'altre dia amb menta, papaia, herba-sana o, per si no li agrada el te, cafés aromatitzats. De moment o no passa per la meua casa o no li agrada allò que prepare. No sóc d'aquells que la inspiració els agarra treballant així que esperarem a tenir sort.

Allò cert és que estic suspés, miop, perdut, tocat, gras, avorrit, calb, tacat, cansat, expectant, dormit, espés, congelat.

Necessite alguna mena de canvi que en faça reviure, una finestra, una porta. Sensació de fàstic a la boca, com tindre pedres a les sabates. Poesia, poesia, visual, física, sexual, bevible, respirable, quotidiana, amable, repugnant, que em pegue una patada a la boca i sols puga dir hola, hola a tot.

Allò cert és que no em trobe, que he de formatejar el disc dur, he de planificar, classificar, com mai he pogut fer, com mai he sabut fer. Si ordenar l’habitació em costa més d’una setmana, que em costarà fer-ho amb la meua vida?.

Abisme abisme abisme abisme. Sols vull un lloc, un espai

coses meues

amb la força del vent, per dalt de montanyes de merda i mentides. Amb la força que dóna saber que hi ha cels que sols són nostres, que són lluites que la resta ni tan sols sap ni veu i que són el nostre dia.

Pot ser prop, pot ser lluny, però estem camí de la utopia i nosaltres som part d’ella

Deunido quina setmana (en valencià seria mecaguenlostiaputa quina setmana)

Doncs això, que setmana d’oposicions a Tarragona i a València i des del dissabte he tingut exàmens o lectures o defensa de programació. Estic content, però ja veurem els resultats, que ja estic un poc fart d’estar content tots els anys. Escriure he escrit, malament del tot no i sobre tot no he dit cap animalada, així que a partir d’ací són altres factors els que juguen.

Hui m’he estrenat amb la tancada i jo crec que he estat bé. És com vendre enciclopèdies a domicili i t’has de creure que ets el millor i treballes com ningú, més o menys has de fer com aquestes mares que parlen del fill com si fóra perfecte, quan tots sabem que l’única mare que té un fill perfecte és la meua. I sóc jo, no els meus germans.

Ací teniu la foto de la sortida de l’institut després de fer aquesta venda de mi mateix i que és la meua imatge de llibertat avui. L’altra imatge és allò que he vist més vegades aquests dies, la carretera i particularment la que uneix Tarragona amb València, però també ha tingut tocs de Barcelona – Tarragona per tots els camins possibles o Tavernes Blanques – Algemesí. Que el cotxe i jo tenim una bona relació i vull dir que és un cel, m’aguanta els meus crits i els meus discursos preparatoris, és més, es sap la meua programació millor que jo. El que dic, un cel

i el meu cotxe i jo em fet les mítiques corbes del garraf, pensant que era l’únic romàntic que feia els camins llargs sense dos carrils per sentit i totes aquestes coses. Però no, allò que estava fent és eixa cosa tan catalana de conduir on siga menys a la teua casa els caps de setmana i més si és Sant Joan que per aquestes terres és una cosa important. Jo que estava content de deixar la cua dels túnels m’he menjat la cua a les corbes. I estic content. Les vistes paguen la pena i conduir vora mar és tot un plaer. Sols per la imatge de la costa de Castelldefels és aconsellable no pagar els peatges i la veritat m’esperava una cosa més dolenta i difícil, que tota la vida sentint parlar d’aquesta carretera i tampoc era tanta cosa.

I m’ha donat per filosofar i fer metàfores de saldo, que si a la vida has d’elegir entre autopista i carretera, que si és millor córrer i arribar prompte que gaudir del viatge, que si l’amistat, el mar, els núvols, la música, el temps, el treball, el país i aquestes coses que fa el cervell quan està avorrit i és pensa que és d’una persona profunda i sàvia. Conclusió, que les rosquilletes valencianes estan molt bones, que els catalans sempre fan cua amb el cotxe i que quina tranquil·litat anar a unes oposicions i no tenir pressió per fer el gos. Pep Grill tenia raó, sóc un gos, però no sé com, jo no tenia ganes de ser un gos i jure que no he parat, o això pense jo

embús

la meva aventura barcelonina d'aquest curs està arribant a la seua fi. Ara ja em queda fer unes poques hores i solucionar tots els papers que em fan falta per a les oposicions i dir adeu als meus primers companys de feina per si no torne l'any que ve que seria allò més normal. Tot això sabent que no he estudiat i que treure els examens seria un miracle, encara que el mal moment de les oposicions no me'l lleva ningú. Com a bona nova que ací falten profes i mestres i el curs vinent hi haurà feina.

i què passa amb el meu cervell? Embús. Col·lapse total. La programació meua m'agrada cada dia menys i no se com canviar-la sense fer massa enderrocs, així que em passe les hores intentant canviar-la sense canviar-la, treball intel·lectual que cansa molt. A més no em permet gaudir d'aquests últims dies com voldria, ja que el meu punt de responsabilitat, amagat tot l'any a saber on, desperta ara per martiritzar-me. No era el meu moment i ho sé, quan no tens ganes no tens ganes i no pots treure res, però ara el meu cap es penedeix.

Embús, embús del meu cap, en sintonia amb una de les fotos que vaig fer un dels pocs dies que vaig agafar el cotxe per anar a Barcelona. Açò és tan gran i té tant de cotxe..... Com si fóra de poble, que ho sóc. Barcelona té molt de cotxe i per arribar a qualsevol lloc has d'eixir massa prompte i com m'agrada apurar, en tot, per això em pilla l'embús, mental, físic, de trànsit

Ja m’he batejat amb les colònies, eixa cosa tan catalana que no sabia que existia i que fan totes les xiquetes i tots els xiquets d’ací. M’ha tocat passar dos nits amb les meues primeres classes i així m’estreno de tot el mateix any. La cosa no ha estat malament, s’han portat com nens i nenes de 16 anys, que és allò que són, ens han deixat dormir poc però la resta ha sigut un plaer. He conegut dos profes molt simpàtics amb els que he rigut molt, he pres el sol mentre estudiàvem i he tingut converses molt interessants. La veritat és em sap greu acabar de treballar on estic ja que he tingut continuïtat, estabilitat i bona comunicació, però açò és la vida dels interins i no em puc queixar dels meus primers mesos.

Allò que em fa un poc d’angoixa és tenir ara les oposicions i més encara fer-ho a les dues vores de l’Ebre. Ja veurem com surt tot i com acabe i com està el panorama l’any que ve i si hi ha tantes oportunitats com aquest any, ja que no crec que aprove.

Tot vindrà i a tot haurem de fer front i ara sols queda esperar i gaudir dels últims dies que em quedem de curs i d’estar a Barcelona, ciutat que he visitat poc però que m’ha seduït. També de gaudir del Baix Llobregat i de Viladecans amb el seu ajuntament estrany que sembla tret del centre d’Europa.

No sé com explicar-ho però estic rar.

sempre tarde massa en escriure i després ni sé com començar ni sé que puc contar. Som moltes coses les que em passen pel cap.

Des de l'última vegada sembla que torne a tenir bona salut. La panxa ja està com toca i el cap està més centrat. Ja han aprovat i ja han suspés uns quants i fins al dia 19 no he de saber res de notes. Ara em queda anar a la muntanya amb les i els alumnes i intentar acabar aquest primer any meu a Catalunya el millor que puga. "Aunque alguien me advirtio nunca dije que no". Tinc ganes de tornar una temporada a casa i estar, com a mínim dues setmanes sense moure el cul d'un lloc, dormir tranquil i descansar. Tot arribarà

Si no en teniem prou amb la desfeta democràtica a València, finalitza la treva i tot pareix apocalíptic. La política deixa la seva tasca principal i de nou la força, l'amenaça i el patiment prenen el poder. Tot es fa més complicat, el futur, el present i, si som poetes, el passat, que sempre depén del present que ens diu que ha sigut bo o dolent. Tantes coses per canviar, tantes poques ganes, tan poca força i tan poques clares les idees. Note els peus enfangats, no sé si pense bé, tinc raó o no, si sóc radical, rar complex, simple, ximple....

Els del G-8 es reuneixen a Alemanya. 12'5 milions de dolars costa la tanca per poder estar tranquils. Els assumptes principals són la fam a Àfrica i el canvi climàtic. Acaben parlant de míssils i de por, de suborns i de por, de por i més por. Si aquests individus no donen solucions i sols fan por, què fan reunits? Feia falta una tanca de 12'5 milions de dolars per no fer res, sols fotos?.

desastre democràtic

Una democràcia destrossa un país. Això sí, una democràcia parcial, d’una llibertat estranya, que produeix consumidors i no ciutadans. Un mateix poble que decideix que aquells que han de governar són els que menys convé, que han desenvolupat per tot arreu una falsa creença de prosperitat.

Aquells amics i aquelles amigues que em rodegen tenen aquests dies cara de por, de perplexitat, alguns sense dormir. Des del dilluns sols tenim al cap el desastre electoral del nostre voltant. Quan pensàvem que allò que va passar fa quatre no podia arribar a més hem vist que tot es podia agreujar encara més. Tantes coses s’han fet malament? Ens mereixem tot allò que ens passa? Pensem massa? La realitat no és allò que tenim al davant? Tan equivocats estem? Què passa al País Valencià?

La tornada del dilluns a Catalunya va ser trista. Abandonaven València dolguts de tot el que havia passat el dia anterior. Les dades electorals ens havien picat la consciència, les nostres idees. Ens penedíem d’estar envoltats de tanta ignorància i no es podia fer res. Quan més enganyava el poder del Partit Popular, quan pitjor feien les coses, més vots treien. Coses roïns com furtar, destrossar, dir mentides, manipular o malbaratar són admeses pels votants valencians i a més premiades. Volíem plorar

Com funciona una societat que vota allò que no li convé? Com fer per canviar tot açò? Si criticant, si dient la veritat, si lluitant per les coses pròpies no es soluciona res, què cal fer? Dir-les més grosses que ells? Jugar al mateix joc?

Caminem per un desert silenciós, tot net i brut, per una democràcia que en ha llevat la força, ens ha furtat els símbols, la consciència de poble o la consciència de classe. Tot mitjançant una llibertat adulterada i edulcorada, d’una dictadura democràtica o d’una democràcia dictatorial. La despersonalització d’un poble, d’una gent que es tira pedres al seu mateix sostre.

les gavines poden menjar tranquil·lament

vull plorar

Ella está en el horizonte -dice Fernando Birri-. Me acerco dos pasos, ella se aleja dos pasos. Camino diez pasos y el horizonte se corre diez pasos más allá. Por mucho que yo camine, nunca la alcanzaré. ¿Para que sirve la utopía? Para eso sirve: para caminar.

“romper un silencio así no tiene perdón”

No sabia com tornar a escriure. Per on comence? Ara què conte?

¿Els tres dies a Tarragona veient bona arquitectura, gaudint de la platja i d’una ciutat còmoda i preciosa?

Els embussos de Barcelona?

El meu desig d’empadronar-me a Gràcia després de perdrem pels seus carrers?

El plaer de conduir de nit per Barcelona o de sopar amb els d’Algemesí?

¿El gust de veure a Miquel Gil amb una orquestra marroquina obrint la finestra a la mediterrània al poble?

La trobada de muixerangues o castellers?

La meua trobada amb els amics?

El retrobament amb la marjal humida?

Tot açò de l’escriptura és una cosa que crec que no faig molt bé. Sé com m’agradaria escriure però no m’ix tal i com jo pense. Em passa molt que lluny del paper o lluny de l’ordinador tinc molt clar allò que vull contar i sobre tot com ho vull contar. Però després arriba l’hora de posar-me de veritat a redactar i no hi ha manera d’acabar content del tot. Molt poques vegades he acabat un text i he estat satisfet de la meua feina.

El que jo voldria és tenir un personatge literari dintre de mi. La meva escriptura vull que siga un vaixell que després d’eixir del meu port tallés qualsevol corda que el nugués a la meua realitat. Ésser lliure de la materialitat de les coses. Un vaixell que anés per tots els mars que pogués, entrant i eixint de totes les finestres del món. Un vaixell que treballés arreplegant les collites més boniques del món, que parlés fort i clar i tingués la bandera de la poesia dalt del pal, que donés cops de puny a totes les taules on fa falta.

Voldria escriure texts que no foren com aquest.

AIRE

Abre la ventana

que avive la mañana

al cuarto y la cocina

Aire nuevo pa la casa.

Aire, aire

pasa, pasa, que tenga la puerta abierta

la alegría pa la casa.

josé mercé

una de les coses que més m'agrada fer és obrir les finestres. Sentir el carrer, els sorolls de la vida, tenir a la cara la sensació de respirar aire nou. Les cortines es mouen i les cambres tornen a omplir-se de vida. La primavera és l'época de l'any on millor es pot sentir aquesta sensació de neteja que ens regala el fet d'obrir una finestra.