sant jordi

Ja va eixir un dia radiant i bonic, millor dit, maco i bufó, com diuen per aquestes terres. Flors a tot arreu, roses a la porta de casa, a la parada del bus, a les carreteres. Normalment roges, es a dir, vermelles, i amb una senyera al plàstic, sense el blau, com és preceptiu aquí. Pel matí institut, que tocava treballar un poc i dur als alumnes al seu recital de poesia. No vaig poder anar a Barcelona a veure a la Teresa de la Vega i això si que em va fotre, però bé, la meva representant de parella va anar per mi i va gaudir, a més, d’un matí de passejada per la Barcelona màgica.

El recital molt bonic, amb una selecció de poemes que em va agradar molt, oportuns i multicultural, en total unes 12 llengües diferents, i alguns tan meravellosos con l’Aiguamarina de Josep Maria de Segarra. Corrent a la ciutat, passeig pels carrerons del Born i dinarot dins d’un petit bar.

I el plat fort per mi. Un món de gent i de flors. Podria dir llibres, però els llibres més s’endevinen que es veien. Per a un valencià seria com passejar per les falles però sense veure ninots. Bé, l’ambient és diferent, més assossegat, més literari, més tranquil, però t’arriba. Et sents partícip d’una cosa amb arrels, fàcil però fonda. Els pitjors parats els escriptors que semblen més animals de zoo esperant que els donen cacauets. Em va agradar molt, i el meu llibre també m’està agradant molt, Seda, de Baricco, que poc a poc es convertirà en un dels meus escriptors de capçalera.

Repetiré, segur, la festa del llibre i la rosa, la diada de Sant Jordi, em tornarà a veure per aquest país.

primer sant jordi meu a barcelona. Ja contaré més, però és preciós

avui, anava dins de l'autobús i al mp3 ha sonat la meravellosa banda sonora d'una de les meues pel·lícules preferides i he recordat el moment del film en què Nanni anava a veure com ballaven en una plaça de Roma. Com sempre un somriure

Il sogno segreto di Nanni Moretti

Nanni:

In realtà il mio sogno è sempre stato quello di saper ballare bene. Flashdance si chiamava quel film che mi ha cambiato definitivamente la vita. Era un film solo sul ballo. Saper ballare...e invece alla fine mi riduco sempre a guardare, che è anche bello, però...è tutta un'altra cosa.

Dentro del autobús a mediodía me he dado cuenta que hacía más de doce horas que no había sonreído. Ya esta mañana me he levantado con un pie en el abismo y me ha costado más de lo normal coger el tren de vuelta hacia Barcelona. Y necesitaba hablar y me sentía solo y le daba mil vueltas a las cosas y me sentía triste, muy triste.

He pasado por Torreblanca y echaba de menos el verano, mi playa, a los míos, ser yo. Y me he acordado de mi abuelo, que este agosto no estará sentado en la puerta mirando quien entra y quien sale y preguntando que hacemos. Y las lágrimas me llenaban los ojos y no encontraba consuelo y me he tenido que refugiar en la separación de vagones para no dar la nota. Llorar en el tren, como tantas otras veces en mi vida.

Pero poco a poco he tenido que ir alegrando la cosa para poder llegar a casa y al instituto, y he pensado en todos esos proyectos dejados de lado que tengo en la cabeza y que nunca hago y me he acordado de lo loco que soy. Debo preocuparme de vivir, no de morir y ser más valiente. Y he vuelto a tener miedo. Pero no os preocupéis, sonreiré, como sea, sonreiré

O dius

les co-

ses pel
seu nom

o dius

al pa

pa i al

vi vi.

ENRIC CASASSAS en PLAÇA RASPALL

Valencia lleva ya puesto su traje de abril, florido y luminoso, el traje de las tardes largas, de mangas cortas sin sudores, que despide al invierno con timidez y saluda al verano con las ganas de una ciudad que se sabe del mundo del calor. Y allí volvía yo, a darle uno de esos paseos que no tienen ni inicio ni final, a enseñarle a mi abuela los edificios que hablan, las torres que vigilan, las iglesias que recogen. Y a pensar.

Y hoy pensaba en una ciudad en blanco y negro, musicalmente ruidosa, de gente con corbata y trabajo en la oficina, de copas de martini y luces de neones al anochecer, de coches con formas puras y faros exteriores. Pensaba en una ciudad de gabardinas y sombreros, de cafés y máquinas de afeitar, de periódicos en las máquinas y con una banda sonora de jazz. Para muchos seria, para mi cabeza era elegante, sumamente elegante, una ciudad de cómic, de historias escondidas, blancas y negras.

Y he cruzado la calle y de frente un hombre sin una pierna, que andaba con muletas, con la cara pintada de payaso y una camisa que tenía multitud de colores. Y ha pasado un coche con música caribeña y cerca chillaban unos niños en el patio de un colegio y en la misma acera la casa de los caramelos y el viento que agitaba las banderas y tiraba las flores de los árboles. Y el ruido imprevisto y nada previsible y no había manera de esconder los colores y menos en abril, que no hay manera de quitarle el vestido a mi ciudad

Açò d’escriure un blog és una tasca molt curiosa i especial. Has d’obrir-te a la resta de gent sense saber mai si hi ha algú a l’altra part i si el teu missatge agrada o no a la resta. Tot podria passar i jo m’animo a mi mateixa pensant que si puc treure el que pense em sentiré millor i a més també vull sentir el que sent Miranda passejant per les llunes amb les seves sabates de ballar.

Tota aquesta entrada ve per un pensament que tinc de vegades quan camine i passejo pel món amb els meus ulls ben oberts per poder captar alguna cosa que contar. I moltes vegades pense en la Nimue i la seva facilitat per contar les coses i com les conta. La setmana passada, quan tornava amb l’avió al nord amb el moviment del vent, pensava en com podria fer-ho i vaig imaginar que faria la Nimue al meu lloc. Així va ser com vaig veure l’astronauta que li va furtar els apunts prenent el Sol sobre els núvols negres que anàvem cap a Mallorca. També es deixaren veure pujant de la terra totes les precioses ànimes de les flors pansides dia darrere dia, espectaculars com sols són les ànimes que arrepleguen tota la bellesa d’allò que canvia d’estat.

I clar, vaig dir amb l’última sacsejada del vent, és que si jo vegera aquestes coses tan boniques i les pensara com la Nimue, que fàcil em seria escriure com ella.

Tancaré més sovint els ulls i engegaré el meu pijama màgic. Ho jure

Estic bé, no puc dir una altra cosa. La feina cada vegada m’agrada més i a Barcelona, la veritat, és que estic molt cuidat. Però la roba en fa olor a enyor, enyor de tot allò que deixo quan torno al nord i que no trobo per aquestes terres. Aquesta setmana passada va ser la primavera valenciana que explotà als nostres ulls plena d’olors, de colors, de llum i de sabor, el flaire que deixa la flor del taronger quan desborda els camps de tarongers. Tenir el camp prop, passejar per ell, sentir el silenci i la tranquil·litat a la vora de casa és un luxe que ens podem permetre al poble. Així que quan baixo els caps de setmana plene els meus pulmons de tota l’energia que em dóna sentir per un moment que estic apartat de tot, feliç, ben acompanyat, lluny, prop.

I estic esperançat, a veure si aquesta primavera ens regala el final d’un cicle polític exhaurit i podem celebrar una nova il·lusió. És primavera i hem de creure en la vida

Primavera

MIQUEL GIL

Serà el vent que fa olor a porrat
o el primer foc, que avisa de festa.
o potser siga el cor que et reventa
o l'estora de verds, que ja aplega.

I la gent al carrer:
"Que ve la primavera"
Esclat al seu pas:
Que la vida accelera.

Rotllo i canya
olora l'azahar,
pòlvora al trabuc
"Que ve la primavera"

Disc:
Orgànic (Sonifolk, 2001)

hi han moltes coses que vull dir i sempre se m'obliden. Hauré d'utilitzar paper i boli més sovint. Per ara, un moment. 6:45 hores del matí, les primeres llums i les ombres màgiques de la matinada. Tota la vida de l'aeroport en marxa i als meus auriculars la música de la pel·lícula In the mood for love, fent especial la meva estada al món per uns minuts. Tot encaixava a la perfecció

una platja per a mí

una de les coses que més m’agrada de viatjar tant a València és veure el mar des del tren quan passem la província de Tarragona. Veure el mar lliure d’edificacions és un plaer impagable després de resistir les ganes de plorar vegent la costa de Castelló i pensant que la meua estimada Torrenostra pot quedar com Orpesa del mar d’ací a uns anys.

quan el tren comença a apropar-se a la costa després de travessar l'Ebre ja em prepare per a veure les primeres platges de la Costa Daurada. Les de l’Hospitalet o Cambrils ja ens donen les primeres alegries, amb els seus pins fins a la vora del mar, la gent passejant prenent el sol d’hivern o algunes cases que són la meua enveja, ja siga perquè estan dalt d’un turó prop del mar o perquè estan rodejades de vegetació i sorra. El lloc perfecte per a descansar, llegir, oblidar-nos del món, rebre a la gent que estimem i que ens estima o a tothom que puja aportat alguna cosa interessant a la nostra vida.

i el millor està per arribar una vegada deixem darrere la ciutat de Tarragona i ens endinsem per el nord del Tarragonès, la costa del Baix Penedès i sobretot el Garraf. Des de Vilanova fins a Sitges hi ha moments del viatge que tanque els ulls i m'imagine que paren el tren i em convidem a baixar a una de les petites cales que hi ha, em donen el millor llibre de la meva vida i em deixen allà tot sol gaudint del paisatge. Els penya-segats, la mar blava, la quietud, els discrets pins, la solitud amb el benestar d’estar tranquil.

crec que alguna de les petites platges que veig des del tren té el meu nom i es per a mi, i que arribarà el dia que passaré hores i hores amb els ulls oberts per poder atrapar qualsevol detall de la meva platja respirant els aires de la mediterrània. Per la nit, quan abandone la meva platja ploraré dolgut de deixar un bressol fet per a mi. És la sensació de que trobaré el meu lloc a qualsevol d’aquests indrets on ja estaran les meues petjades i m’espera el descans junt a ella.

hace semanas que quería escribir con calma, con tiempo y ahora resulta que las cosas se me amontonan y no sé bien por donde empezar. Pronto hará un mes que empezó mi aventura en Barcelona, mi vida trasladada 400 Km al norte y todo parece que haya sido un soplo de aire fuerte que me ha convertido en un muñeco de papel que va por las calles de muchas ciudades arrastrándose de vez en cuando. Ahora empezará todo a tranquilizarse un poco y podré sentarme a ver las nubes y a que me dé el sol. Hasta que no cobré el 28 pasado no me lo creía del todo, pensaba que no me estaba ocurriendo a mí. En mi cartilla ponía:

NOMINA GENERALITAT DE CATA 734,89

todo era verdad

ya sé de que va la faena, ahora toca acostumbrarme a vivir, a moverme con libertad por la ciudad, por mi nueva casa, por mi nueva situación. Otro personaje mío ha nacido y hay que darle forma a la nueva máscara para poder convivir con ella y hacerla mía, como todas las demás, pero ahora con otro teatro de fondo. Parece fácil pero cuesta mucho levantar la cabeza y decir fuerte y sinceramente: "Éste soy yo y aquí estoy"

no sé si algún día tendré tiempo pero querría contar como he visto valencia amaneciendo desde el aire, barcelona nublada desde el avión o como salía el sol del vientre de mi querido mediterráneo. No quiero olvidarme de mis bonitas bresquilleras y sus flores de invierno o los preciosos campos de almendro que recorro con el tren en las planas de castellón. He visto muchas cosas y he sentido muchas más. Pasear por Valencia los miércoles, comer o almorzar con mi hermano o ver con él la fuente del Palau tres cuartos de hora mientras hablabamos como dos adultos de cuanto nos ha cambiado la vida. Tendré que coger cajitas e ir ordenándolo todo

a ver si escribo más y empiezo a caminar por mi mundo interior de nuevo y oler mariposas de chocolate mientras veo como el sol se pone infinitamente deshaciéndose por el horizonte y cambiando el color del cielo repetidamente. Ya me esperan para dormir y olvidar con sus colchones de amapolas, mis bonitas y finas amapolas

Qui em sabria contestar com és un dia just apunt d'acabar.

I un àngel desplega ses ales i deixa el cel ple de claror,

i un pern de satèl.lit travessa paisatges

i capses de retoladors.

Ses flors se despinten des arbres i es ules les perden del tot,

ses albes vesteixen sa pura matèria

des gremi de sa construcció.

Torne a sentir els antònia font tornant d'una d'eixes vesprades que em marcaran sempre. El dijous a la tarda és el moment on barcelona i jo ens trobem i ens anem coneguent. La setmana passada va ser el meu oncle el que anava de la mà dels seus records i carrer per carrer em presentava Gràcia. L'anterior era Marta la que del meu braç caminava i parlava de la nostra nova vida. Aquesta setmana ha sigut Ràfel qui ha agafat el paper de guia i m'ha ensenyat la ciutat que l'ha canviat, una ciutat viva que és gran i oberta i que té de tot. Un bon dinar i després un café a la plaça d'osca on barcelona respira profundament mentre bob dylan ens acaronava les orelles com si fóra el vent. La màgia per a mí va venir quan els dos, com dos adolescents, ens montaren en la moto per recórrer els carrers entre els molts vehicles d'aquesta ciutat. Jo mirava amb ulls de nen l'infinit carrer València, ample i ple d'arbres sense final. Noves sensacions, una nova realitat. Després va vindre el Passeig de Gràcia de baix fins a dalt amb els seus fanals de ferro, la pedrera o la casa batlló i totes les façanes, i la vida i els cotxes. I vaig tornar a Gràcia i caminarem pels seus carrers i entrarem a una botiga de coses velles i llibres a un 1€. I jo gaudint molt, com m'agrada, poc a poc, amb coses senzilles.

Y aún así te echo en falta y este fin de semana no te veré y quiero verte. Y la luna llena saldrá el sábado y no te tendré a mi lado, pero es una luna llena más que suma.

la setmana passada volia parlar i no tenia internet. Hui torne a tindre ordinador però no tinc temps, espere que demà siga un dia més tranquil i contar coses.

una forta abraçada a tothom

recomanava a tothom tancar els ulls i caminar sense preocupació ni por a caure o ensopegar amb obstacles una mica de temps. Era l'única forma de viatjar on la majoria no podia arribar. Tenir confiança amb el destí, amb el voltant, amb allò que podies trobar. Confiar en tot sense els sentits, sols amb la intuïció, amb la bona sort.

poca gent aconseguia passar eixa prova tan difícil. Confiar en la sort és com no tindre por i eixa és una peça de roba molt difícil de llevar-se

pels carrers de barcelona

comence a fer vida a barcelona. Les classes van millor i pot ser siga més fàcil tot, encara que al meu tercer dia també he hagut d'expulsar un alumne. Ja estic més clavat a la vida del institut i vaig coneguent a les meves companyes i als meus companys. He dinat amb Marta al seu pis i després he fet una d'aquestes passejades que mai oblides per Barcelona. M'ha encantat la ciutat, però una cosa, el mercat central li pega mil patades a la boqueria amb la fama que té. Crec que tindrem una bona relació aquesta ciutat i jo. A poc a poc, a poc a poc. Tinc ganes de veure el mar, tinc ganes de silenci

empiezo a hacer vida en barcelona. Las clases van mejor y puede ser que sea más fácil todo, aunque en mi tercer día también he tenido que expulsar a un alumno. Ya estoy más metido en la vida del instituto y voy conociendo a mis compañeras y a mis compañeros. He comido con Marta en su piso y después he hecho uno de esos paseos que nunca olvidas por Barcelona. Me ha encantado la ciudad, pero una cosa, el mercado central le pega mil patadas a la boqueria con la fama que tiene. Creo que tendremos una buena relación esta ciudad y yo. Despacio, despacio. Tengo ganas de ver el mar, tengo ganas de silencio

poc a poc, de mica en mica vaig avançant. Mi sueño de hoy es pisar descalzo las arenas del desierto a primera hora de la mañana, el silencio trucado que sólo el aire de las dunas da. Aquí el viento sopla fuerte y asomo la cabeza por la ventana. Al fondo de mi paladar hay una brizna de oasis. Yo estoy aquí, estoy allí, tengo otro mundo donde poder ser yo, donde sé volar. Cierro los ojos y descanso. Gracias a tod@s por los ánimos.

tot nou, el tren que arriba tard, sants que és una estació extranya, la maleta, les vies, la línea i una feina amb un grapat de lleons lletjos i maleducats. Hui el primer dia i em fa por. Tindré paciència i tinc confiança en mí, prou, sé que açò sols acaba de començar i sols és una experiència més. La imatge la fique perquè em fa falta calma. Demà a casa

mañana te veré, teresa. Te quiero

l'amor segons baricco

Bartleboom tiene treinta y ocho años. Él cree que en alguna parte, por el mundo, encontrará algún día a una mujer que, desde siempre, es su mujer. De vez en cuando lamenta que el destino se obstine en hacerle esperar con obstinación tan descortés, pero con el tiempo ha aprendido a pensar en el asunto con gran serenidad. Casi cada día, desde hace ya años, toma la pluma y le escribe. No tiene nombre y no tiene señas para poner en los sobres, pero tiene una vida que contar. Y ¿a quién sino a ella? Él cree que cuando se encuentren será hermoso depositar en su regazo una caja de caoba repleta de cartas y decirle

-Te esperaba.

Ella abrirá la caja y lentamente, cuando quiera, leerá las cartas una a una y retrocediendo por un kilométrico hilo de tinta azul recobrará los años- los días, los instantes- que ese hombre, incluso antes de conocerla, ya le había regalado. O tal vez, más sencillamente, volcará la caja y, atónita ante aquella divertida nevada de cartas, sonreirá diciéndole a ese hombre

-Tú estás loco.

Y lo amará para siempre

alessandro baricco

oceano mare

anoche me acecharon infinidad de miedos e incertidumbres y volvieron a abrazarme mis viejos fantasmas y una a una tuve las mismas pesadillas que me acompañan desde pequeño y que sé que nunca abandonaré. La cama lejana, el brazo gigante, el yo pequeño e indefenso, la caja de soledad, el desierto. La noche, la oscuridad, la soledad y mis fantasmas. Miedo a lo nuevo, como siempre. Todo llegará y lo que más noto es que te quiero, compañera, y mucho