al terrat

xavi castillo i l'accés d'homosexuals als seminaris

2009-07-13T20:48:00.001+01:00

L'amor és cec - Arthur Caravan

2009-06-22T11:21:00.000+01:00

DORIAN A cualquier otra parte

2009-06-17T22:03:00.002+01:00

2009-03-25T16:48:00.002Z

2009-02-16T14:12:00.002Z

irene, ací es veu un poc la coreografia, de totes formes demà te dic més o menys com és completa i te passe el video que no hi ha manera de penjar-ho

Otro día en el mundo

2008-12-29T22:43:00.000Z

M'encanta

2008-12-27T19:59:00.002Z

2008-12-17T17:44:00.002Z

2008-10-14T18:54:00.003+01:00

Buscando mi destino,

viviendo en diferido

sin ser, ni oír, ni dar.

Y a cobro revertido

quisiera hablar contigo

,y así sintonizar.

Una xiqueta em va respondre l'altre dia que a la edat mitjana els missatges s'enviaven amb ampolles i el meu primer impuls va ser dir-li que no, que no podia pensar una burrada com aquesta.

Alarma, sona l'alarma. Havia arribat el moment de tornar a despertar. Es clar que sí, els missatges s'enviaven mitjançant ampolles per mar, però sols aquelles coses importants, les més importants, les que han d'estar un temps reposant.

Que ja es hora que parle amb mí mateix encara que siga a "cobro revertido". Hi ha una pulsera fina de lletres que et nuga a alguna cosa i aquesta cosa no vull oblidar-la.

2008-03-06T19:38:00.002Z

predomina dins del vent fort la força. Clar, per això és fort, diran aquells que com jo són de lletres. I predomina una sensació extranya de tenir al nostre voltant a algú que de normal no hi és, que no veus però notes que està al nostre costat. I és rar perquè tot sembla igual a primera vista però tot ha canviat. I no és la pluja, que deixa un rastre al terra i que provoca, com a un dels canvis més grans, que ens fixem en les nostres sabates mullades i en allò que les rodegen. Els canvis del vent són diferents.

el vent ho neteja tot. La llum és diferent, l'aire és diferent, els colors són diferents. Tot allò que semblava lluny i ple de boira ara és prop, net i ple de colors. I m'encanta. Tot pareix nou, el paisatge, la ciutat, els sorolls i els meus ulls i, a més sembla més bonic, molt més bonic. I sense veure res ens porten les plegàries antigues d'altres llocs que aprofiten aquests vents per difondre la seua saviesa pels nostres pulmons, pels nostres sentits. Paraules i sentiments que el vent trasllada amb l'eficàcia de saber que té aquesta missió i que és l'únic que la pot fer bé.

2008-02-09T22:02:00.000Z

allò que sempre he envejat de les dones i els homes dels deserts terrestres és la seua facilitat per trobar els camins i saber sempre on estan. Els que habitem el desert lunar no tenim cap d'aquests problemes allà, estem a la lluna i ja està, no fa falta trobar res, cosa que ací, en la terra, sí, sempre ens costa saber on estem i on anem.

curiós com sóc, un dia li vaig preguntar a una saharaui com s'ho feia per no estar mai perduda, que havia de fer jo per sempre tenir el meu lloc i tenir present cap on dirigir les meues passes. La seua resposta, savia i sarcàstica, com sempre, va ser: "Mai has d'anar on saps que et perdràs i mai faces coses que t'allunyen de tú"

no sé en quines de les meues vides vaig fer les dues coses que em va dir que no s'haurien de fer, però jo he fet les dues. Perdut. Tot fora es mou, jo ja no arribe

2008-02-05T21:05:00.000Z

"tornar a cantar, com abans, quan erem grans, tornar-ho a fer tan sols si ets innocent" (Sisa)

ara que les nostres veus callen i ens deixem sense lloc on gaudir vull tornar a cantar. Ara que tinc la sensació d'orfandat, de saber que hi ha finestres que no podré obrir amb la facilitat a mi em dóna per tornar a tenir la sensació de que puc contar les coses i les he de contar. Serà la necessitat de que ja ha arribat l'hora de fer coses i no deixar-me dur, de que conte i he de contar, de que he de mirar amb altres ulls i que la recerca d'allò que em rodeja i em fa sentir és allò que em fa feliç. No sé, que torne a parlar, a penjar fotos i vull estar ací, encara que siga tan sols perquè tiraré a faltar la finestra al món de les paraules de la nimue. Ún dia Rafel em va regalar saber de tú per a conèixer altres formes de sentir i vore i ha sigut tot un plaer. Ara em queda parlar contar i fer-ho el millor que puga. M'anime a mi mateix, que açò és una feina difícil i no vull deixar-la. Senyora musa, per favor, fes-te amiga meua.

2007-12-19T21:17:00.000Z

siga com siga i hui més que mai no vull, momo, que ens guanyen els dies les persones que van vestides de gris, no vull que em segresten el meu arc de sant martí i no vull que em criden que s'acabaran els somnis. Hui no momo, hui canta Sisa que qualsevol nit sortirà el Sol i hui és més veritat que mai. Crec encara quan sembla que tot s'ha perdut

2007-11-29T21:13:00.000Z

senzillament és allò que ens passa i tenim els homes dels deserts lunars

2007-11-22T17:09:00.000Z

el silenci té un palau prop de la meua casa, allà a valència. La marjal, un paradís tan nostre que oblidem, no visitem ni cuidem i un espai meu, tan meu que quan estic dins d'ella sóc feliç. Tan senzilla és la marjal que es separa de la realitat

2007-11-14T21:06:00.000Z

a les ciutats se les coneix poc a poc, una cara darrere l'altra, acompanyat d'algú que l'estime i tinga l'olor dels seus carrers als peus. Res com fer l'amor lentament, gaudint de cada carrer, cercant els indrets que donen més plaer o sensacions noves. A poc a poc

2007-11-06T17:46:00.000Z

amb la fideuà, calauela s'ha acabat. 5 anys de la nostra vida. 5 anys de dinars i sopars, de borratxeres, de festes, de cantar, de riure, de parlar, de discutir, de passar el temps junt amb els amics i les amigues, de saber que hi havia un lloc on deixar caure el cos. La casa caurà aquesta setmana i amb ella molts i molts records.

El diumenge va ser dur. Recollir coses, tirar, deixar, recordar... Deixar Algemesí aquesta vegada era encara més insoportable. Menys mal que ara pujàvem dos. El roig i jo, el calb, a Barcelona, els dels cabells extranys. Tot canvia, tot es renova, tot funciona i ara ens toca viure ací, donar classes ací, encara que no siguen d'Història. Poc a poc, poc a poc

Però la vida sense calauela...................................

2007-10-30T21:52:00.000Z

Después de firmar cuatro sentencias de muerte preguntó y le explicaron para que eran aquellas firmas

2007-10-25T19:21:00.000+01:00

Si me dieran a elegir, yo elegiría
esta salud de saber que estamos muy enfermos,
esta dicha de andar tan infelices.

Si me dieran a elegir, yo elegiría
esta inocencia de no ser un inocente,
esta pureza en que ando por impuro.

Si me dieran a elegir, yo elegiría
este amor con que odio,
esta esperanza que come panes desesperados.

Aquí pasa, señores,
que me juego la muerte.

(Juan Gelman)

2007-10-03T09:20:00.000+01:00

hay gente que acumula sus propias muertes y, sin saberlo o sin quererlo saber, acumula tantas resurrecciones que sería bendecido por todas las religiones, tanto las de la vida como las de la muerte, si es que hay diferencias.

hay gente que resucita a otras, igual quien hay que va matando. Pero si esto fuera un juego de piedra papel y tijera, los primeros, los resucitadores siempre matarían a los segundos.

la cabeza hace tantos viajes al día que cada un@ de nosotr@s sería capaz de dejar en pañales a la más prolífica de las agencias. Viajes cautivadores, pequeños, largos, enriquecedores, tenebrosos, oscuros, irrisorios, fecundos, húmedos, evocadores, tristes, tranquilizadores, etc....

algún día llegarán mis imágenes, como llegará mi sonrisa, mi paz, mi bienestar. Todo esto es tránsito y no quiero saber nada de manrique. Este río es el suyo, pero este río es diferente.

amén

2007-09-26T09:08:00.001+01:00

estic fent, estinc una buscant, una illa que siga moltes illes, que tinga tots els vents, que tinga totes les ones amb una gran plaça plena de fanalets de color, amb cadires de fusta on seure tothom. Una illa on arriben viatgers i viatgeres que hagen vist coses, que vullguen contar coses, que vullguen estimar

2007-07-30T22:10:00.000+01:00

coses meues que he de traure

amb temps la mort, sense temps la mort

2007-07-29T23:36:00.000+01:00

Hay pasos, hay luces, hay momentos, hay magia. Hay tardes que dejan sabor. Había miradas, había sueños y había promesas que no se iban a cumplir. Había duendes en todas las esquinas, había estrellas, luna y sol.

Y yo esperaba que las nubes me dieran un guión con lo que quería decir, que hubiera un momento sin coches, sin ruidos, sin luces y sin palabras.

Te quería regalar una ciudad, con corazón, con alma, una ciudad viva, una ciudad tuya

2007-07-23T21:58:00.000+01:00

Per les nits em quede llegint com fa temps que no feia intentant acabar amb els llibres pendents este curs. La llista de llibres per llegir ja és una cosa que em dóna por i vertigen, que sé que no m'acabaré mai. No vull ni pensar-ho i més ara que he començat a llegir alguns assajos fàcils i curts que m'apropen al món. Em queda tant per conéixer que dóna paüra saber com de finits som.

Metafísica apart m'he anat de festa, he anat a la platja i he deixat que la pluja em mullara, tres coses que estan molt be i m'alegren. A més intente tornar a escriure alguna cosa que m'agrade i a gravar i fotografiar qualsevol cosa que em cride l'atenció sense una finalitat concreta. Encara no he fet res perquè he de salvar-me encara de la peresa que tinc sobre mi i que sempre ha sigut el meu gran problema.

De moment sec a la cadira i espere la visita de la meua poca amiga inspiració. Prepare te, cada nit d'una manera, un dia amb canyella, l'altre dia amb menta, papaia, herba-sana o, per si no li agrada el te, cafés aromatitzats. De moment o no passa per la meua casa o no li agrada allò que prepare. No sóc d'aquells que la inspiració els agarra treballant així que esperarem a tenir sort.

2007-07-15T14:39:00.000+01:00

Allò cert és que estic suspés, miop, perdut, tocat, gras, avorrit, calb, tacat, cansat, expectant, dormit, espés, congelat.

Necessite alguna mena de canvi que en faça reviure, una finestra, una porta. Sensació de fàstic a la boca, com tindre pedres a les sabates. Poesia, poesia, visual, física, sexual, bevible, respirable, quotidiana, amable, repugnant, que em pegue una patada a la boca i sols puga dir hola, hola a tot.

Allò cert és que no em trobe, que he de formatejar el disc dur, he de planificar, classificar, com mai he pogut fer, com mai he sabut fer. Si ordenar l’habitació em costa més d’una setmana, que em costarà fer-ho amb la meua vida?.

Abisme abisme abisme abisme. Sols vull un lloc, un espai

2007-07-10T14:31:00.000+01:00

coses meues

amb la força del vent, per dalt de montanyes de merda i mentides. Amb la força que dóna saber que hi ha cels que sols són nostres, que són lluites que la resta ni tan sols sap ni veu i que són el nostre dia.

Pot ser prop, pot ser lluny, però estem camí de la utopia i nosaltres som part d’ella

2007-06-28T13:38:00.000+01:00

Deunido quina setmana (en valencià seria mecaguenlostiaputa quina setmana)

Doncs això, que setmana d’oposicions a Tarragona i a València i des del dissabte he tingut exàmens o lectures o defensa de programació. Estic content, però ja veurem els resultats, que ja estic un poc fart d’estar content tots els anys. Escriure he escrit, malament del tot no i sobre tot no he dit cap animalada, així que a partir d’ací són altres factors els que juguen.

Hui m’he estrenat amb la tancada i jo crec que he estat bé. És com vendre enciclopèdies a domicili i t’has de creure que ets el millor i treballes com ningú, més o menys has de fer com aquestes mares que parlen del fill com si fóra perfecte, quan tots sabem que l’única mare que té un fill perfecte és la meua. I sóc jo, no els meus germans.

Ací teniu la foto de la sortida de l’institut després de fer aquesta venda de mi mateix i que és la meua imatge de llibertat avui. L’altra imatge és allò que he vist més vegades aquests dies, la carretera i particularment la que uneix Tarragona amb València, però també ha tingut tocs de Barcelona – Tarragona per tots els camins possibles o Tavernes Blanques – Algemesí. Que el cotxe i jo tenim una bona relació i vull dir que és un cel, m’aguanta els meus crits i els meus discursos preparatoris, és més, es sap la meua programació millor que jo. El que dic, un cel

2007-06-22T22:47:00.000+01:00

i el meu cotxe i jo em fet les mítiques corbes del garraf, pensant que era l’únic romàntic que feia els camins llargs sense dos carrils per sentit i totes aquestes coses. Però no, allò que estava fent és eixa cosa tan catalana de conduir on siga menys a la teua casa els caps de setmana i més si és Sant Joan que per aquestes terres és una cosa important. Jo que estava content de deixar la cua dels túnels m’he menjat la cua a les corbes. I estic content. Les vistes paguen la pena i conduir vora mar és tot un plaer. Sols per la imatge de la costa de Castelldefels és aconsellable no pagar els peatges i la veritat m’esperava una cosa més dolenta i difícil, que tota la vida sentint parlar d’aquesta carretera i tampoc era tanta cosa.

I m’ha donat per filosofar i fer metàfores de saldo, que si a la vida has d’elegir entre autopista i carretera, que si és millor córrer i arribar prompte que gaudir del viatge, que si l’amistat, el mar, els núvols, la música, el temps, el treball, el país i aquestes coses que fa el cervell quan està avorrit i és pensa que és d’una persona profunda i sàvia. Conclusió, que les rosquilletes valencianes estan molt bones, que els catalans sempre fan cua amb el cotxe i que quina tranquil·litat anar a unes oposicions i no tenir pressió per fer el gos. Pep Grill tenia raó, sóc un gos, però no sé com, jo no tenia ganes de ser un gos i jure que no he parat, o això pense jo

embús

2007-06-20T19:30:00.000+01:00

la meva aventura barcelonina d'aquest curs està arribant a la seua fi. Ara ja em queda fer unes poques hores i solucionar tots els papers que em fan falta per a les oposicions i dir adeu als meus primers companys de feina per si no torne l'any que ve que seria allò més normal. Tot això sabent que no he estudiat i que treure els examens seria un miracle, encara que el mal moment de les oposicions no me'l lleva ningú. Com a bona nova que ací falten profes i mestres i el curs vinent hi haurà feina.

i què passa amb el meu cervell? Embús. Col·lapse total. La programació meua m'agrada cada dia menys i no se com canviar-la sense fer massa enderrocs, així que em passe les hores intentant canviar-la sense canviar-la, treball intel·lectual que cansa molt. A més no em permet gaudir d'aquests últims dies com voldria, ja que el meu punt de responsabilitat, amagat tot l'any a saber on, desperta ara per martiritzar-me. No era el meu moment i ho sé, quan no tens ganes no tens ganes i no pots treure res, però ara el meu cap es penedeix.

Embús, embús del meu cap, en sintonia amb una de les fotos que vaig fer un dels pocs dies que vaig agafar el cotxe per anar a Barcelona. Açò és tan gran i té tant de cotxe..... Com si fóra de poble, que ho sóc. Barcelona té molt de cotxe i per arribar a qualsevol lloc has d'eixir massa prompte i com m'agrada apurar, en tot, per això em pilla l'embús, mental, físic, de trànsit

2007-06-14T14:13:00.000+01:00

Ja m’he batejat amb les colònies, eixa cosa tan catalana que no sabia que existia i que fan totes les xiquetes i tots els xiquets d’ací. M’ha tocat passar dos nits amb les meues primeres classes i així m’estreno de tot el mateix any. La cosa no ha estat malament, s’han portat com nens i nenes de 16 anys, que és allò que són, ens han deixat dormir poc però la resta ha sigut un plaer. He conegut dos profes molt simpàtics amb els que he rigut molt, he pres el sol mentre estudiàvem i he tingut converses molt interessants. La veritat és em sap greu acabar de treballar on estic ja que he tingut continuïtat, estabilitat i bona comunicació, però açò és la vida dels interins i no em puc queixar dels meus primers mesos.

Allò que em fa un poc d’angoixa és tenir ara les oposicions i més encara fer-ho a les dues vores de l’Ebre. Ja veurem com surt tot i com acabe i com està el panorama l’any que ve i si hi ha tantes oportunitats com aquest any, ja que no crec que aprove.

Tot vindrà i a tot haurem de fer front i ara sols queda esperar i gaudir dels últims dies que em quedem de curs i d’estar a Barcelona, ciutat que he visitat poc però que m’ha seduït. També de gaudir del Baix Llobregat i de Viladecans amb el seu ajuntament estrany que sembla tret del centre d’Europa.

No sé com explicar-ho però estic rar.

2007-06-07T16:13:00.000+01:00

sempre tarde massa en escriure i després ni sé com començar ni sé que puc contar. Som moltes coses les que em passen pel cap.

Des de l'última vegada sembla que torne a tenir bona salut. La panxa ja està com toca i el cap està més centrat. Ja han aprovat i ja han suspés uns quants i fins al dia 19 no he de saber res de notes. Ara em queda anar a la muntanya amb les i els alumnes i intentar acabar aquest primer any meu a Catalunya el millor que puga. "Aunque alguien me advirtio nunca dije que no". Tinc ganes de tornar una temporada a casa i estar, com a mínim dues setmanes sense moure el cul d'un lloc, dormir tranquil i descansar. Tot arribarà

Si no en teniem prou amb la desfeta democràtica a València, finalitza la treva i tot pareix apocalíptic. La política deixa la seva tasca principal i de nou la força, l'amenaça i el patiment prenen el poder. Tot es fa més complicat, el futur, el present i, si som poetes, el passat, que sempre depén del present que ens diu que ha sigut bo o dolent. Tantes coses per canviar, tantes poques ganes, tan poca força i tan poques clares les idees. Note els peus enfangats, no sé si pense bé, tinc raó o no, si sóc radical, rar complex, simple, ximple....

Els del G-8 es reuneixen a Alemanya. 12'5 milions de dolars costa la tanca per poder estar tranquils. Els assumptes principals són la fam a Àfrica i el canvi climàtic. Acaben parlant de míssils i de por, de suborns i de por, de por i més por. Si aquests individus no donen solucions i sols fan por, què fan reunits? Feia falta una tanca de 12'5 milions de dolars per no fer res, sols fotos?.

desastre democràtic

2007-05-29T19:22:00.001+01:00

Una democràcia destrossa un país. Això sí, una democràcia parcial, d’una llibertat estranya, que produeix consumidors i no ciutadans. Un mateix poble que decideix que aquells que han de governar són els que menys convé, que han desenvolupat per tot arreu una falsa creença de prosperitat.

Aquells amics i aquelles amigues que em rodegen tenen aquests dies cara de por, de perplexitat, alguns sense dormir. Des del dilluns sols tenim al cap el desastre electoral del nostre voltant. Quan pensàvem que allò que va passar fa quatre no podia arribar a més hem vist que tot es podia agreujar encara més. Tantes coses s’han fet malament? Ens mereixem tot allò que ens passa? Pensem massa? La realitat no és allò que tenim al davant? Tan equivocats estem? Què passa al País Valencià?

La tornada del dilluns a Catalunya va ser trista. Abandonaven València dolguts de tot el que havia passat el dia anterior. Les dades electorals ens havien picat la consciència, les nostres idees. Ens penedíem d’estar envoltats de tanta ignorància i no es podia fer res. Quan més enganyava el poder del Partit Popular, quan pitjor feien les coses, més vots treien. Coses roïns com furtar, destrossar, dir mentides, manipular o malbaratar són admeses pels votants valencians i a més premiades. Volíem plorar

Com funciona una societat que vota allò que no li convé? Com fer per canviar tot açò? Si criticant, si dient la veritat, si lluitant per les coses pròpies no es soluciona res, què cal fer? Dir-les més grosses que ells? Jugar al mateix joc?

Caminem per un desert silenciós, tot net i brut, per una democràcia que en ha llevat la força, ens ha furtat els símbols, la consciència de poble o la consciència de classe. Tot mitjançant una llibertat adulterada i edulcorada, d’una dictadura democràtica o d’una democràcia dictatorial. La despersonalització d’un poble, d’una gent que es tira pedres al seu mateix sostre.

les gavines poden menjar tranquil·lament

2007-05-27T22:15:00.000+01:00

vull plorar

2007-05-24T23:03:00.000+01:00

Ella está en el horizonte -dice Fernando Birri-. Me acerco dos pasos, ella se aleja dos pasos. Camino diez pasos y el horizonte se corre diez pasos más allá. Por mucho que yo camine, nunca la alcanzaré. ¿Para que sirve la utopía? Para eso sirve: para caminar.

2007-05-22T09:50:00.000+01:00

“romper un silencio así no tiene perdón”

No sabia com tornar a escriure. Per on comence? Ara què conte?

¿Els tres dies a Tarragona veient bona arquitectura, gaudint de la platja i d’una ciutat còmoda i preciosa?

Els embussos de Barcelona?

El meu desig d’empadronar-me a Gràcia després de perdrem pels seus carrers?

El plaer de conduir de nit per Barcelona o de sopar amb els d’Algemesí?

¿El gust de veure a Miquel Gil amb una orquestra marroquina obrint la finestra a la mediterrània al poble?

La trobada de muixerangues o castellers?

La meua trobada amb els amics?

El retrobament amb la marjal humida?

2007-05-09T19:18:00.000+01:00

Tot açò de l’escriptura és una cosa que crec que no faig molt bé. Sé com m’agradaria escriure però no m’ix tal i com jo pense. Em passa molt que lluny del paper o lluny de l’ordinador tinc molt clar allò que vull contar i sobre tot com ho vull contar. Però després arriba l’hora de posar-me de veritat a redactar i no hi ha manera d’acabar content del tot. Molt poques vegades he acabat un text i he estat satisfet de la meua feina.

El que jo voldria és tenir un personatge literari dintre de mi. La meva escriptura vull que siga un vaixell que després d’eixir del meu port tallés qualsevol corda que el nugués a la meua realitat. Ésser lliure de la materialitat de les coses. Un vaixell que anés per tots els mars que pogués, entrant i eixint de totes les finestres del món. Un vaixell que treballés arreplegant les collites més boniques del món, que parlés fort i clar i tingués la bandera de la poesia dalt del pal, que donés cops de puny a totes les taules on fa falta.

Voldria escriure texts que no foren com aquest.

2007-05-03T16:03:00.000+01:00

AIRE

Abre la ventana

que avive la mañana

al cuarto y la cocina

Aire nuevo pa la casa.

Aire, aire

pasa, pasa, que tenga la puerta abierta

la alegría pa la casa.

josé mercé

una de les coses que més m'agrada fer és obrir les finestres. Sentir el carrer, els sorolls de la vida, tenir a la cara la sensació de respirar aire nou. Les cortines es mouen i les cambres tornen a omplir-se de vida. La primavera és l'época de l'any on millor es pot sentir aquesta sensació de neteja que ens regala el fet d'obrir una finestra.

sant jordi

2007-04-26T10:46:00.000+01:00

Ja va eixir un dia radiant i bonic, millor dit, maco i bufó, com diuen per aquestes terres. Flors a tot arreu, roses a la porta de casa, a la parada del bus, a les carreteres. Normalment roges, es a dir, vermelles, i amb una senyera al plàstic, sense el blau, com és preceptiu aquí. Pel matí institut, que tocava treballar un poc i dur als alumnes al seu recital de poesia. No vaig poder anar a Barcelona a veure a la Teresa de la Vega i això si que em va fotre, però bé, la meva representant de parella va anar per mi i va gaudir, a més, d’un matí de passejada per la Barcelona màgica.

El recital molt bonic, amb una selecció de poemes que em va agradar molt, oportuns i multicultural, en total unes 12 llengües diferents, i alguns tan meravellosos con l’Aiguamarina de Josep Maria de Segarra. Corrent a la ciutat, passeig pels carrerons del Born i dinarot dins d’un petit bar.

I el plat fort per mi. Un món de gent i de flors. Podria dir llibres, però els llibres més s’endevinen que es veien. Per a un valencià seria com passejar per les falles però sense veure ninots. Bé, l’ambient és diferent, més assossegat, més literari, més tranquil, però t’arriba. Et sents partícip d’una cosa amb arrels, fàcil però fonda. Els pitjors parats els escriptors que semblen més animals de zoo esperant que els donen cacauets. Em va agradar molt, i el meu llibre també m’està agradant molt, Seda, de Baricco, que poc a poc es convertirà en un dels meus escriptors de capçalera.

Repetiré, segur, la festa del llibre i la rosa, la diada de Sant Jordi, em tornarà a veure per aquest país.

2007-04-24T09:39:00.000+01:00

primer sant jordi meu a barcelona. Ja contaré més, però és preciós

2007-04-18T21:52:00.000+01:00

avui, anava dins de l'autobús i al mp3 ha sonat la meravellosa banda sonora d'una de les meues pel·lícules preferides i he recordat el moment del film en què Nanni anava a veure com ballaven en una plaça de Roma. Com sempre un somriure

Il sogno segreto di Nanni Moretti

Nanni:

In realtà il mio sogno è sempre stato quello di saper ballare bene. Flashdance si chiamava quel film che mi ha cambiato definitivamente la vita. Era un film solo sul ballo. Saper ballare...e invece alla fine mi riduco sempre a guardare, che è anche bello, però...è tutta un'altra cosa.

2007-04-16T21:52:00.000+01:00

Dentro del autobús a mediodía me he dado cuenta que hacía más de doce horas que no había sonreído. Ya esta mañana me he levantado con un pie en el abismo y me ha costado más de lo normal coger el tren de vuelta hacia Barcelona. Y necesitaba hablar y me sentía solo y le daba mil vueltas a las cosas y me sentía triste, muy triste.

He pasado por Torreblanca y echaba de menos el verano, mi playa, a los míos, ser yo. Y me he acordado de mi abuelo, que este agosto no estará sentado en la puerta mirando quien entra y quien sale y preguntando que hacemos. Y las lágrimas me llenaban los ojos y no encontraba consuelo y me he tenido que refugiar en la separación de vagones para no dar la nota. Llorar en el tren, como tantas otras veces en mi vida.

Pero poco a poco he tenido que ir alegrando la cosa para poder llegar a casa y al instituto, y he pensado en todos esos proyectos dejados de lado que tengo en la cabeza y que nunca hago y me he acordado de lo loco que soy. Debo preocuparme de vivir, no de morir y ser más valiente. Y he vuelto a tener miedo. Pero no os preocupéis, sonreiré, como sea, sonreiré

2007-04-04T16:59:00.000+01:00

O dius

les co-

ses pel
seu nom

o dius

al pa

pa i al

vi vi.

ENRIC CASASSAS en PLAÇA RASPALL

2007-04-02T18:09:00.000+01:00

Valencia lleva ya puesto su traje de abril, florido y luminoso, el traje de las tardes largas, de mangas cortas sin sudores, que despide al invierno con timidez y saluda al verano con las ganas de una ciudad que se sabe del mundo del calor. Y allí volvía yo, a darle uno de esos paseos que no tienen ni inicio ni final, a enseñarle a mi abuela los edificios que hablan, las torres que vigilan, las iglesias que recogen. Y a pensar.

Y hoy pensaba en una ciudad en blanco y negro, musicalmente ruidosa, de gente con corbata y trabajo en la oficina, de copas de martini y luces de neones al anochecer, de coches con formas puras y faros exteriores. Pensaba en una ciudad de gabardinas y sombreros, de cafés y máquinas de afeitar, de periódicos en las máquinas y con una banda sonora de jazz. Para muchos seria, para mi cabeza era elegante, sumamente elegante, una ciudad de cómic, de historias escondidas, blancas y negras.

Y he cruzado la calle y de frente un hombre sin una pierna, que andaba con muletas, con la cara pintada de payaso y una camisa que tenía multitud de colores. Y ha pasado un coche con música caribeña y cerca chillaban unos niños en el patio de un colegio y en la misma acera la casa de los caramelos y el viento que agitaba las banderas y tiraba las flores de los árboles. Y el ruido imprevisto y nada previsible y no había manera de esconder los colores y menos en abril, que no hay manera de quitarle el vestido a mi ciudad

2007-03-27T19:23:00.000+01:00

Açò d’escriure un blog és una tasca molt curiosa i especial. Has d’obrir-te a la resta de gent sense saber mai si hi ha algú a l’altra part i si el teu missatge agrada o no a la resta. Tot podria passar i jo m’animo a mi mateixa pensant que si puc treure el que pense em sentiré millor i a més també vull sentir el que sent Miranda passejant per les llunes amb les seves sabates de ballar.

Tota aquesta entrada ve per un pensament que tinc de vegades quan camine i passejo pel món amb els meus ulls ben oberts per poder captar alguna cosa que contar. I moltes vegades pense en la Nimue i la seva facilitat per contar les coses i com les conta. La setmana passada, quan tornava amb l’avió al nord amb el moviment del vent, pensava en com podria fer-ho i vaig imaginar que faria la Nimue al meu lloc. Així va ser com vaig veure l’astronauta que li va furtar els apunts prenent el Sol sobre els núvols negres que anàvem cap a Mallorca. També es deixaren veure pujant de la terra totes les precioses ànimes de les flors pansides dia darrere dia, espectaculars com sols són les ànimes que arrepleguen tota la bellesa d’allò que canvia d’estat.

I clar, vaig dir amb l’última sacsejada del vent, és que si jo vegera aquestes coses tan boniques i les pensara com la Nimue, que fàcil em seria escriure com ella.

Tancaré més sovint els ulls i engegaré el meu pijama màgic. Ho jure

2007-03-26T19:33:00.000+01:00

Estic bé, no puc dir una altra cosa. La feina cada vegada m’agrada més i a Barcelona, la veritat, és que estic molt cuidat. Però la roba en fa olor a enyor, enyor de tot allò que deixo quan torno al nord i que no trobo per aquestes terres. Aquesta setmana passada va ser la primavera valenciana que explotà als nostres ulls plena d’olors, de colors, de llum i de sabor, el flaire que deixa la flor del taronger quan desborda els camps de tarongers. Tenir el camp prop, passejar per ell, sentir el silenci i la tranquil·litat a la vora de casa és un luxe que ens podem permetre al poble. Així que quan baixo els caps de setmana plene els meus pulmons de tota l’energia que em dóna sentir per un moment que estic apartat de tot, feliç, ben acompanyat, lluny, prop.

I estic esperançat, a veure si aquesta primavera ens regala el final d’un cicle polític exhaurit i podem celebrar una nova il·lusió. És primavera i hem de creure en la vida

2007-03-25T21:35:00.000+01:00

Primavera

MIQUEL GIL

Serà el vent que fa olor a porrat
o el primer foc, que avisa de festa.
o potser siga el cor que et reventa
o l'estora de verds, que ja aplega.

I la gent al carrer:
"Que ve la primavera"
Esclat al seu pas:
Que la vida accelera.

Rotllo i canya
olora l'azahar,
pòlvora al trabuc
"Que ve la primavera"

Disc:
Orgànic (Sonifolk, 2001)

2007-03-21T17:43:00.000Z

hi han moltes coses que vull dir i sempre se m'obliden. Hauré d'utilitzar paper i boli més sovint. Per ara, un moment. 6:45 hores del matí, les primeres llums i les ombres màgiques de la matinada. Tota la vida de l'aeroport en marxa i als meus auriculars la música de la pel·lícula In the mood for love, fent especial la meva estada al món per uns minuts. Tot encaixava a la perfecció

una platja per a mí

2007-03-13T15:44:00.000Z

una de les coses que més m’agrada de viatjar tant a València és veure el mar des del tren quan passem la província de Tarragona. Veure el mar lliure d’edificacions és un plaer impagable després de resistir les ganes de plorar vegent la costa de Castelló i pensant que la meua estimada Torrenostra pot quedar com Orpesa del mar d’ací a uns anys.

quan el tren comença a apropar-se a la costa després de travessar l'Ebre ja em prepare per a veure les primeres platges de la Costa Daurada. Les de l’Hospitalet o Cambrils ja ens donen les primeres alegries, amb els seus pins fins a la vora del mar, la gent passejant prenent el sol d’hivern o algunes cases que són la meua enveja, ja siga perquè estan dalt d’un turó prop del mar o perquè estan rodejades de vegetació i sorra. El lloc perfecte per a descansar, llegir, oblidar-nos del món, rebre a la gent que estimem i que ens estima o a tothom que puja aportat alguna cosa interessant a la nostra vida.

i el millor està per arribar una vegada deixem darrere la ciutat de Tarragona i ens endinsem per el nord del Tarragonès, la costa del Baix Penedès i sobretot el Garraf. Des de Vilanova fins a Sitges hi ha moments del viatge que tanque els ulls i m'imagine que paren el tren i em convidem a baixar a una de les petites cales que hi ha, em donen el millor llibre de la meva vida i em deixen allà tot sol gaudint del paisatge. Els penya-segats, la mar blava, la quietud, els discrets pins, la solitud amb el benestar d’estar tranquil.

crec que alguna de les petites platges que veig des del tren té el meu nom i es per a mi, i que arribarà el dia que passaré hores i hores amb els ulls oberts per poder atrapar qualsevol detall de la meva platja respirant els aires de la mediterrània. Per la nit, quan abandone la meva platja ploraré dolgut de deixar un bressol fet per a mi. És la sensació de que trobaré el meu lloc a qualsevol d’aquests indrets on ja estaran les meues petjades i m’espera el descans junt a ella.

2007-03-08T15:22:00.000Z

hace semanas que quería escribir con calma, con tiempo y ahora resulta que las cosas se me amontonan y no sé bien por donde empezar. Pronto hará un mes que empezó mi aventura en Barcelona, mi vida trasladada 400 Km al norte y todo parece que haya sido un soplo de aire fuerte que me ha convertido en un muñeco de papel que va por las calles de muchas ciudades arrastrándose de vez en cuando. Ahora empezará todo a tranquilizarse un poco y podré sentarme a ver las nubes y a que me dé el sol. Hasta que no cobré el 28 pasado no me lo creía del todo, pensaba que no me estaba ocurriendo a mí. En mi cartilla ponía:

NOMINA GENERALITAT DE CATA 734,89

todo era verdad

ya sé de que va la faena, ahora toca acostumbrarme a vivir, a moverme con libertad por la ciudad, por mi nueva casa, por mi nueva situación. Otro personaje mío ha nacido y hay que darle forma a la nueva máscara para poder convivir con ella y hacerla mía, como todas las demás, pero ahora con otro teatro de fondo. Parece fácil pero cuesta mucho levantar la cabeza y decir fuerte y sinceramente: "Éste soy yo y aquí estoy"

no sé si algún día tendré tiempo pero querría contar como he visto valencia amaneciendo desde el aire, barcelona nublada desde el avión o como salía el sol del vientre de mi querido mediterráneo. No quiero olvidarme de mis bonitas bresquilleras y sus flores de invierno o los preciosos campos de almendro que recorro con el tren en las planas de castellón. He visto muchas cosas y he sentido muchas más. Pasear por Valencia los miércoles, comer o almorzar con mi hermano o ver con él la fuente del Palau tres cuartos de hora mientras hablabamos como dos adultos de cuanto nos ha cambiado la vida. Tendré que coger cajitas e ir ordenándolo todo

a ver si escribo más y empiezo a caminar por mi mundo interior de nuevo y oler mariposas de chocolate mientras veo como el sol se pone infinitamente deshaciéndose por el horizonte y cambiando el color del cielo repetidamente. Ya me esperan para dormir y olvidar con sus colchones de amapolas, mis bonitas y finas amapolas

2007-03-02T17:58:00.000Z

Qui em sabria contestar com és un dia just apunt d'acabar.

I un àngel desplega ses ales i deixa el cel ple de claror,

i un pern de satèl.lit travessa paisatges

i capses de retoladors.

Ses flors se despinten des arbres i es ules les perden del tot,

ses albes vesteixen sa pura matèria

des gremi de sa construcció.

Torne a sentir els antònia font tornant d'una d'eixes vesprades que em marcaran sempre. El dijous a la tarda és el moment on barcelona i jo ens trobem i ens anem coneguent. La setmana passada va ser el meu oncle el que anava de la mà dels seus records i carrer per carrer em presentava Gràcia. L'anterior era Marta la que del meu braç caminava i parlava de la nostra nova vida. Aquesta setmana ha sigut Ràfel qui ha agafat el paper de guia i m'ha ensenyat la ciutat que l'ha canviat, una ciutat viva que és gran i oberta i que té de tot. Un bon dinar i després un café a la plaça d'osca on barcelona respira profundament mentre bob dylan ens acaronava les orelles com si fóra el vent. La màgia per a mí va venir quan els dos, com dos adolescents, ens montaren en la moto per recórrer els carrers entre els molts vehicles d'aquesta ciutat. Jo mirava amb ulls de nen l'infinit carrer València, ample i ple d'arbres sense final. Noves sensacions, una nova realitat. Després va vindre el Passeig de Gràcia de baix fins a dalt amb els seus fanals de ferro, la pedrera o la casa batlló i totes les façanes, i la vida i els cotxes. I vaig tornar a Gràcia i caminarem pels seus carrers i entrarem a una botiga de coses velles i llibres a un 1€. I jo gaudint molt, com m'agrada, poc a poc, amb coses senzilles.

Y aún así te echo en falta y este fin de semana no te veré y quiero verte. Y la luna llena saldrá el sábado y no te tendré a mi lado, pero es una luna llena más que suma.

2007-02-27T21:24:00.000Z

la setmana passada volia parlar i no tenia internet. Hui torne a tindre ordinador però no tinc temps, espere que demà siga un dia més tranquil i contar coses.

una forta abraçada a tothom

2007-02-17T23:38:00.000Z

recomanava a tothom tancar els ulls i caminar sense preocupació ni por a caure o ensopegar amb obstacles una mica de temps. Era l'única forma de viatjar on la majoria no podia arribar. Tenir confiança amb el destí, amb el voltant, amb allò que podies trobar. Confiar en tot sense els sentits, sols amb la intuïció, amb la bona sort.

poca gent aconseguia passar eixa prova tan difícil. Confiar en la sort és com no tindre por i eixa és una peça de roba molt difícil de llevar-se

pels carrers de barcelona

2007-02-15T21:30:00.000Z

comence a fer vida a barcelona. Les classes van millor i pot ser siga més fàcil tot, encara que al meu tercer dia també he hagut d'expulsar un alumne. Ja estic més clavat a la vida del institut i vaig coneguent a les meves companyes i als meus companys. He dinat amb Marta al seu pis i després he fet una d'aquestes passejades que mai oblides per Barcelona. M'ha encantat la ciutat, però una cosa, el mercat central li pega mil patades a la boqueria amb la fama que té. Crec que tindrem una bona relació aquesta ciutat i jo. A poc a poc, a poc a poc. Tinc ganes de veure el mar, tinc ganes de silenci

empiezo a hacer vida en barcelona. Las clases van mejor y puede ser que sea más fácil todo, aunque en mi tercer día también he tenido que expulsar a un alumno. Ya estoy más metido en la vida del instituto y voy conociendo a mis compañeras y a mis compañeros. He comido con Marta en su piso y después he hecho uno de esos paseos que nunca olvidas por Barcelona. Me ha encantado la ciudad, pero una cosa, el mercado central le pega mil patadas a la boqueria con la fama que tiene. Creo que tendremos una buena relación esta ciudad y yo. Despacio, despacio. Tengo ganas de ver el mar, tengo ganas de silencio

2007-02-15T11:15:00.000Z

poc a poc, de mica en mica vaig avançant. Mi sueño de hoy es pisar descalzo las arenas del desierto a primera hora de la mañana, el silencio trucado que sólo el aire de las dunas da. Aquí el viento sopla fuerte y asomo la cabeza por la ventana. Al fondo de mi paladar hay una brizna de oasis. Yo estoy aquí, estoy allí, tengo otro mundo donde poder ser yo, donde sé volar. Cierro los ojos y descanso. Gracias a tod@s por los ánimos.

2007-02-12T19:36:00.000Z

tot nou, el tren que arriba tard, sants que és una estació extranya, la maleta, les vies, la línea i una feina amb un grapat de lleons lletjos i maleducats. Hui el primer dia i em fa por. Tindré paciència i tinc confiança en mí, prou, sé que açò sols acaba de començar i sols és una experiència més. La imatge la fique perquè em fa falta calma. Demà a casa

mañana te veré, teresa. Te quiero

l'amor segons baricco

2007-02-07T21:27:00.000Z

Bartleboom tiene treinta y ocho años. Él cree que en alguna parte, por el mundo, encontrará algún día a una mujer que, desde siempre, es su mujer. De vez en cuando lamenta que el destino se obstine en hacerle esperar con obstinación tan descortés, pero con el tiempo ha aprendido a pensar en el asunto con gran serenidad. Casi cada día, desde hace ya años, toma la pluma y le escribe. No tiene nombre y no tiene señas para poner en los sobres, pero tiene una vida que contar. Y ¿a quién sino a ella? Él cree que cuando se encuentren será hermoso depositar en su regazo una caja de caoba repleta de cartas y decirle

-Te esperaba.

Ella abrirá la caja y lentamente, cuando quiera, leerá las cartas una a una y retrocediendo por un kilométrico hilo de tinta azul recobrará los años- los días, los instantes- que ese hombre, incluso antes de conocerla, ya le había regalado. O tal vez, más sencillamente, volcará la caja y, atónita ante aquella divertida nevada de cartas, sonreirá diciéndole a ese hombre

-Tú estás loco.

Y lo amará para siempre

alessandro baricco

oceano mare

2007-02-05T21:28:00.000Z

anoche me acecharon infinidad de miedos e incertidumbres y volvieron a abrazarme mis viejos fantasmas y una a una tuve las mismas pesadillas que me acompañan desde pequeño y que sé que nunca abandonaré. La cama lejana, el brazo gigante, el yo pequeño e indefenso, la caja de soledad, el desierto. La noche, la oscuridad, la soledad y mis fantasmas. Miedo a lo nuevo, como siempre. Todo llegará y lo que más noto es que te quiero, compañera, y mucho

2007-02-03T01:26:00.000Z

poco a poco abandonamos los desiertos donde nos introducimos en la vida y cuando de repente dejas de ver y pisar arena parece que un golpe ha sido el que ha cambiado tu destino, como una gran tormenta de brisa que te empuja fuera de tu mundo. Y sin darte cuenta otro día te ves metido en otro desierto donde cada puñado de arena no es más que cada una de las cotidianidades que la vida va tejiendo a nuestro alrededor. Cuando levantas la cabeza no hay confines ni límites en tus actos, ya no puedes salir, ya no ves las salidas.

Pero seguimos caminando, a veces sabiendo hacia donde, la mayoría sin ni siquiera tener la menos pista, pero siempre vamos hacia algún lugar, sin ser consciente exactamente hacía donde porque no podemos preveer las dunas que se cruzarán en nuestro camino, ni los oasis que nos refrescarán y enriquecerán ni cuantas tribus nómadas cuidarán de nuestros sueños. Y como en todo desierto nos darán un consejo sabio y no es otro que el de aprovecha toda haima confortable que te salga en el camino, sólo ésa será verdad. Diremos que tiene razón, pero muy pocas veces haremos caso de él.

Y miramos atrás y sólo vemos unas pocas huellas, el resto, pasado, un recuerdo. Vendrá la brisa y se las llevará...........

2007-01-31T15:32:00.000Z

ara mateix plou a la ribera del Xúquer. És possible que també ho faça a València. El cel s'ha ennegrit a migdia però aquest matí el cel era blau i el sol radiant, encara que els carrers estaven banyats. Pareixia un matí de despedida de la meua ciutat. He de tornar abans de marxar cap a Barcelona però hui, passejant pels carrers, tot tenia un caire més sentimental. Els canvis s'aproximen però vindre molt sovint a València i és més un adeu al meu tipus de vida actual, sense res definitiu, sense sou, sense feina clara. Ja podré dir, si tot ix bé, que sóc mestre.

dintre de la meua ciutat no volia anar-me'n sense comentar una cosa curiosa que he vist sempre i vaig acabar de constatar fa poc. Hi ha dos carrers curiosos a la nostra ciutat, el carrer Llibertat i el carrer Concòrdia, els dos molt propers un de l'altre i que comparteixen la mateixa característica. Són carrers estrets, lletjos, descuidats, amagats i molt, però molt curts. Per a mi sempre ha sigut una metàfora d'allò que fem i som i com cuiden certes coses que deurien de ser claus. Menys mal que el carrer de la Pau és bonic, ample i gran, però ja sabem que la Pau és una paraula de tots i la Concòrdia i la Llibertat tenen un altre sabor, no ho sé, coses meues

2007-01-29T16:09:00.000Z

com m'agraden les vesprades d'hivern a la platja i em dóna igual que faça bon oratge o temporal, la mar sempre té el seu atractiu. Ahir tocava vent gelat fort i moltes ones. Com uns bojos passejarem per l'arena i agafarem caragols marins i una estrel·la de mar d'eixes que donen sort a qui la troba. I les nostres petjades eren les úniques que es podien vore i eixa exclusivitat dóna màgia, com el silenci. Després unes galetes boníssimes acompanyarem a una conversa d'arreglar el món mentre el rellotge no ens donava treva. I el vent fresc i net amb el soroll de les ones el duiem ja al cap entregant als dos part de l'energia que necessitem. S'oloren canvis a l'horitzó i si res no falla prompte aniré cap al nord on m'espera una nova estació de la meva vida

plou i m'agrada

2007-01-26T17:34:00.000Z

ha tornat la pluja una vegada més a aquestes terres. Ja feia temps que no plovia i m'ha fet molta il·lusió tornar a vore els carrers plens d'aigua, vore el cel negre i agafar el paraigües gran que hi ha darrere la porta. A més estem tenint la sort de patir un temporal d'eixos que et fan pensar que mai pararà. A més fa fred, eixe fred que a mi em fa sentir viu. El parc estava bonic de veres amb totes les fulles per terra i els arbres xops d'un color diferent al de sempre. Un plaer per als sentits

2007-01-25T16:09:00.000Z

Sé que dentro de mí tengo una buena poesía. Lo sé porque a veces me ha cogido del brazo con fuerza y me ha desgastado la garganta. Lo sé porque a veces las palabras se filtran por la lengua y me dejan un sabor de victoria con un fondo de derrota

un fantasma recorre europa...

2007-01-23T20:48:00.000Z

pero nosotros lo seguimos, lo hacemos descender del viento Este que lo trae, le preguntamos por las estepas rojas de la paz y del triunfo, lo sentamos a la mesa del campesino pobre, presentándolo al dueño de la fábrica, haciéndolo presidir las huelgas y manifestaciones, hablar con los soldados y los marineros, ver en las oficinas a los pequeños empleados y alzar el puño a gritos en los Parlamentos del oro y de la sangre. Un fantasma recorre Europa, el mundo. Nosotros le llamamos camarada.

rafael alberti

un fantasma recorre europa

2007-01-22T09:53:00.000Z

si yo cambio, todo cambia, aunque nada cambie

2007-01-17T20:38:00.000Z

al terrat fa calor al migdia. Gener està siguent un mes tebi i podem gastar la mànega curta mentre tanquem els ulls i ens endinsem dins de nosaltres. Llegir gaudint de la caloreta també és un plaer que podem fer ara, a l'hivern, quan m'agrada pujar i vore el món amb tranquil·litat. Tot és fa rutina, no tinc temps per a mi, però estic recuperant aquelles velles i senzilles satisfaccions que em fan viure amb més alegria. El temps passa i no em criden per a treballar, però tinc paciència. A poc a poc em faré un lloc al món i podré desenvolupar tot allò que tinc dins. El terrat em reconforta i per això mateix vos llance un brindis de vi del mediterrani a la vostra salut. Cuideu-vos i que vaja bé tot.

2007-01-17T17:27:00.000Z

el diablo es el espíritu; nosotros sus desgraciados hijos. Nos hemos salido de la naturaleza y pendemos en el vacío.

herman hesse. El lobo estepario

solucionar problema

2007-01-14T22:05:00.002Z

si el coche hace ruido y no nos gusta, encendemos la radio para no oir el problema. Si el ruido persiste y sube decibelios le ponemos más volumen a la radio para acabar con el problema. Además cantamos y menos oimos.

2007-01-10T14:53:00.000Z

uno a uno pisaba los tejados, las terrazas y las azoteas de los edificios y saltaba y recogía el aire de la ciudad en mis pulmones mientras cantaba todas las canciones que me sabía. Y era libre y era feliz y sólo del reloj tenía miedo y de un cocodrilo que por la calle esperaba mi caida. El frío de enero me despertaba de cualquier signo de cansancio y el mundo sólo era el mar de antenas que estaba a mi vista y que yo dominaba con un salto. Alguien canta en una ventana cercana y se está haciendo mi casa, mi lugar de reposo. Yo tengo espada, yo tengo garfio, yo crezco, yo también sé volar. Elegante, siempre bien vestido, alto, fortachón y con personalidad, siempre soñé con James Hook

lluny de la pedra i de l'aigua

2007-01-06T15:07:00.000Z

Encarat sempre amb el vent

a contracorrent m'he fet

i vivint tots els meus dubtes

aquí sóc, aquí vull ser.

Però el temps, però la vida,

però el país i la sort,

la quotidiana mentida,

rostre clement de la mort.

La mar veu ara serena

la pena lleu que m'ha pres,

el cel se la menjaria

perquè em posés ben content.

Però el temps, però la vida,

però el país i la sort,

la quotidiana mentida,

rostre clement de la mort.

raimon

lluna plena

2007-01-03T20:22:00.000Z

aquesta nit hi ha lluna plena i els llops solitaris udolen amb presa a la llum per poder traure tot allò brut que tenen al cor i començar un altre mes amb la conciència tranquil·la. Primera lluna plena de l'any i el cel net de gener l'acarona i juga amb ella. I jo vullc creixer i brillar com ella i em trobe menguant a poc a poc, lluny del que era i prop del que no sóc. Em queda acostumar-me i seré alguna cosa, poc a poc seré nou

2006-12-28T21:37:00.000Z

els de poesiasalvaje ja estan ací amb tot el seu arsenal de paraules per fer del món una cosa més bonica. Poesiasalvaje s'ha de pendre poc a poc per a no agobiar-se, uno s'ha d'acostumar a que no por llegir-ho tot.

I d'ací uns dies serà lluna plena i d'ací uns dies canviem d'any i tot pareix que siga nou i al final tot és igual. A poc a poc les coses evolucionen, pas a pas, no hi ha data fixa ni hora, mai hi ha dotze campanades. I la llum sempre hi ha un moment que ens dóna de colp i gaudim d'una alegria. Un petó teu, un somriure de la meua princesa, una llum

2006-12-27T21:30:00.000Z

"y recordar cada día cuánta razón tenía don Carlos Quijano, cuando decía que los pecados contra la esperanza son los únicos que no tienen perdón ni redención"

eduardo galeano

2006-12-25T23:17:00.000Z

todo ha corrido como siempre, no me he enterado de nada. El frío ha vuelto, han venido y ya se han ido y creo que no he disfrutado de nada. Vuelvo a sentirme perdido y acongojado. ¿Donde estoy? ¿Que ha pasado? Las fiestas van corriendo y creo que todo me desborda. Me siento pesado y pequeño, fuera de lugar, de nuevo no estoy en la partida y no creo que esté a la altura. De nuevo el abismo.

2006-12-22T15:28:00.000Z

I want a spirit that is calm

aquella ciutat

2006-12-20T15:50:00.000Z

he vist la pluja als carrers, als arbres, als tolls, a les façanes i he mirat les finestres i les cafeteries. I la meua ment ha viatjat. I he recordat el te humejant mentre sentiem músiques perdudes i tú hem llegies el que havies escrit la nit anterior. La teua habitació pareixia d'un altre món i amb la manta i l'estufa estavem protegits de qualsevol mal. Després visitavem el mercat de nadal on mai compraven res i fugiem de nosaltres parlant d'altres ciutats llunyanes a l'espai i al temps. Lluny quedava tot i lluny quede jo ara. Sempre veiem que a qualsevol cafeteria algú obria una llibreta i estava escrivint una història preciosa que un dia podriem compartir. I eixa era la nostra ciutat. I ara ve l'hivern i jo la recorde, darrere dels cristals de la teua habitació.

el far i el temps

2006-12-18T21:20:00.000Z

temps de correr, de fer massa coses. Temps que no és el meu temps, la llum va minvant, canvia de color. La nit avança. Sense far amb moltes ganes de gaudir d'un bon capvespre

poesiasalvaje

2006-12-13T21:29:00.000Z

Este empeño de construcción creadora con nombre de poesiasalvaje sale este 1 de Enero. Han sido 3 años y medio afuera, sin medios ni lugar. Poesiasalvaje fué una voz libertaria entre finales del siglo pasado y el 2003, con miles de páginas web y referencias de todo tipo para recuperar la poesía de abajo, la del presente y el porvenir. Trabado en las muchas manos que comprenden el Nosotr@s. Poesiasalvaje como espacio de interactuación diversa y horizontal de los Nadie y sin fín, tan sólo estar: cuentos, poesia, audio, referencias culturales, foro, enlace... Aún hoy, más de 1.100 sitios web apuntan a nada, gracias a todos estos amigos. Llega en Enero, para contarnos lo vivido y a sumar una y otra voz para Nada. Se está construyendo y su forma habrá que terminarla entre tod@s. Ahora con una herramienta más interactiva y de gestión compartida.

Ver video (el eterno+oscar) http://www.youtube.com/watch?v=6z4Ca1zvZwE&eurl=

La Tormenta: La que está. Nacerá del choque de estos dos vientos, llega ya su tiempo, se atiza ya el horno de la historia. Reina ahora el viento de arriba, ya viene el viento de abajo, ya la tormenta viene. Así será. La Profecía: la que está. Cuando amaine la tormenta, cuando lluvia y fuego dejen en paz otra vez la tierra, el mundo ya no será el mundo, sino algo mejor. El sub marcos

sabates màgiques

2006-12-12T22:41:00.000Z

jo també vullc unes sabates de xiquet que, encara que et vinguen xicotetes, no et deixen parar de ballar tota una tarda mentre ve la nit pel carrer. Unes d'eixes sabates que s'acoplen a la teua ànima i et deixen expresar amb el ball tot allò que sents. Ballar amb el cor.

yo también quiero unos zapatos de niño que, aunque te vengan pequeños, no te dejen parar de bailar toda una tarde mientras viene la noche por la calle. Unos de esos pares de zapatos que se acoplan a tu alma y te dejan expresar con el baile todo lo que sientes. Bailar con el corazón

mi sombra y su espejo

2006-12-11T21:41:00.000Z

el sol caía por mi espalda en la ciudad cuando de repente me he fijado en mi sombra y he visto que era la sombra de un cualquiera y de un ser vacío. Me ha dado frío, me ha dado miedo y le he dado la razón a mi sombra. Cuatro esquinas más al norte un ángel de tez tostada y palabras de sensatez me ha puesto un espejo delante de mí y mi alma sigue corriendo hacía estepas reconditas buscando algún tejado fuerte de futuro y de ilusiones posibles y cumplidas donde meterse y refugiarse lejos del pavor de una vida extraña y sin rumbo aparente. El ángel era desvalido como yo y a la vez yo le estaba mostrando un espejo a él, así que el sentimiento de rabia ha sido compartido y nuestras desgracias se han abrazado con fuerza y nos hemos comprado un paraguas para chaparrones futuros.

la tarde ha seguido como de costumbre y en una habitación nos han explicado como deberiamos vivir. He pintado un torrente de aguas, un desagüe por donde salían mis rarezas, por donde mi cuerpo se limpiaba y después he compartido un espacio de mi vida con gentes que quieren mejorar la suya. He podido quitarme el olor a vacío de la tarde y he compartido una sonrisa.

a veces me siento solo, a veces no me entiendo, a veces no sé que quiero, no sé que hago. Raro, siempre raro. Mi sombra, la de un cualquiera

murió

2006-12-10T20:51:00.000Z

Murió de viejo y en la cama de su casa, rodeado de los suyos, con los sacramentos cumplidos, comulgado, confesado, en la paz de un dios que nunca hizo justicia. Si hubiera habido justicia, más de tres mil almas enrabietadas hubiean desmijado su conciencia y no podría haber sueño y paz para todos sus cuidados días. Si hubiera habido justicia cada una de las torturas las hubieras sentido en su cuerpo y tendría que haberse retorcido de dolor una y otra vez. Pero no existe la justicia, sólo para los pobres, para los indefensos.

Descanse en el cielo de oro de lo suyos, al lado de los que lo bendijeron. Malditos aquellos que humillaron nuestra conciencia, malditos aquellos que se rieron de nuestros sueños y arrastraron la carne y la sangre de lo s pueblos. Y murió de viejo y en la cama. Mierda

Un niño juega en una Alameda y cantara con sus amigos nuevos

a formentera

2006-12-05T21:13:00.000Z

demà viatge a formentera. Demà a les balears, demà deixem la rutina i anem al cor de la mediterrànea. Estarem més aprop de la illa dels caramels, de la illa sense temps i també de la illa dels paraigües trencats. I sentirem a les sirenes plorar per la lluna minvant i deixarem un missatge dins d'una ampolla per que les nostres veus puguen arribar a una d'eixes illes que sé que m'esperen i no podré vore mai.

Il mare, una nave, rubén cerca la pace e la solitudine per scrivere

anem a la illa de vicent

el meu terrat

2006-12-04T22:07:00.000Z

ja estic ací amb la por de la pàgina en blanc, sense saber ben bé allò que vullc contar però amb ganes d'omplir aquesta finestra amb la meua versió del món. Ara és quan tinc enveja de la gent que sap escriure i el que faré molt és agafar coses i apunts que m'agraden per a compartir-ho amb totes i tots aquells que estiguen per ací i vullguen eixir al terrat a pendre el sol, a vore la lluna, les tronades o banyar-se sota la pluja per sentir que estan vius. Ací també vullc convidar-vos a sopar, a desdejunar i a conversar, amb copa de vi, amb te, amb aigua o una bona cervesa. Intentaré sempre tindre pa i pebrots al forn, bon oli i formatge. Ací estic